Refutant la teoria

A en Dzeko no li convenç la teoria de la Venus. Ell no creu que el planeta sigui viu ni funcioni diferent que la resta de planetes que coneixem. Pensa que hi ha d'haver alguna altra explicació i que la Venus té massa imaginació. És possible que en Dzeko tingui raó, però ella és la biòloga. Deu tenir les seves raons per defensar aquesta teoria. Però la veritat és que costa molt de creure. Tots tenim la nostra opinió respecte al tema de les roques orgàniques.

La Tau, que és molt supersticiosa i fàcilment manipulable amb allò dels Déus de la Natura, sí que creu que Demèter és un organisme viu, però diu que a darrera d'això hi deuen haver uns Déus com els de la Terra, fent que hi hagi un equilibri. De vegades em sorprén que sigui així. Estem en una època on les religions han quedat obsoletes per que el progrés i la educació no deixen espai per creences espirituals i esotèriques.

En Pòl·lux pensa el mateix que en Dzeko. Creu que la Venus va errada i que els seus estudis no demostren res, doncs no ha fet més que l'anàlisi d'una zona del planeta, i no pot saber el que hi ha al nucli de Demèter.

En Píter creu que l'organisme que obre forats a les coves és una mena de paràsit que no té res a veure amb l'estructura geològica del planeta. Potser és un organisme que viu en simbiosi amb altres organismes
microscòpics del subsòl, o potser és un devorador de minerals i per això s'obren orificis i esquerdes a la roca. Del seu pas en queden galeries impregnades d'aquelles mucositats, i potser amb l'impacte d'algun agent extern com el tacte o el vent, les membranes d'entrada es contrauen o s'expandeixen i els forats queden a la vista. La veritat és que aquesta teoria és molt més fàcil de creure que la de la Venus. A més, en Píter em va dir:

-I si fos un informe fals? Potser vol saber si pot confiar en tu. Si aquests informes arriben a la Inger o a qualsevol altre de la colònia, i la Venus se n'assabenta, sabrà que ens els has mostrat, i que un de nosaltres no és de fiar. Crec que només t'està posant a prova. No dic que no sigui certa la seva teoria. Sols que pensis en totes les possibilitats i variables.

Els seus raonaments tenen lògica. I segurament els meus companys tenen raó.

Missatge de la Venus

El missatge de la Venus era molt fugaç, gravat a correcuita i amb interferències. Era un missatge de veu telepàtica.

" No tinc temps, estan a punt de desconnectar-me d'Extranet. Sé que vas marxar de la colònia i vius amagada amb un grup de rebels. En Pavlichenko creu que sé on ets i em té en una cambra especial per fer-me un interrogatori. Si ens tornem a veure, t'explicaré el que t'he amagat des que ens vam conèixer. De moment només et puc dir el que he fet des que vaig fugir. Vaig aconseguir escapar durant un temps, i em vaig refugiar a la cova on ens vam conèixer. En Groff, el meu vigilant, em va seguir la pista, però no em va arribar a enxampar. Vaig deixar de notar que em seguia al cap d'uns dies, i vaig suposar que m'havia perdut el rastre. A dins la cova em vaig alimentar de píndoles nutricionals i injeccions hidratants. He pogut estudiar a fons el funcionament biològic del subsòl. T'envio tots els arxius i plànols que expliquen amb tot detall els meus descobriments. Que no caigui mai en mans d'en Pavlichenko. És planetòleg i s'adjudicaria els mèrits de la meva descoberta. Si em passa alguna desgràcia, vull que es sàpiga que vaig descobrir l'ànima de Demèter. El planeta està viu per dins, Ona! És meravellós! "

Es sent de fons un brogit i la veu telepàtica s'interromp uns instant.

"M'estan inoculant el sèrum, en pocs segons estaré incapacitada. He vist el que està passant aquí als laboratoris exteriors. He alertat al meu pare, però no sé si serà a temps d'aturar en Pavlichenko. Sento no haver-te confiat tota la informació sobre mí, Ona. Sé que estàs amoinada per mí, però no has de patir. Si sapiguessis la veritat, t'adonaries que no paga la pena preocupar-se per la meva persona. Amagueu-vos bé, i no feu res que us posi en perill! Fes-me cas! El meu pare enviarà algú a aturar tot això, de debò! "

Li falla la veu. El sèrum ja devia estar fent efecte.

"A la cova hi havia algú més, Ona. Era una ombra transparent que es movia en silenci. Al principi pensava que era en Groff, però...Em va disparar. Vaig aconseguir còrrer fins a l'exterior, i l'assassí no em va seguir, però a fora hi havia soldats de l'Aliança. I així és com em va trobar en Pavlichenko. No sé qui o que és allò que em va intentar matar, però aneu amb compte, encara hi deu ser. "

En sentir aquest missatge de seguida vaig intuir de qui es tractava, però encara no ho he dit a ningú.

"Necessito mantindre'm estable per poder-te enviar el missatge, Ona. Uns segons més i prou... No t'ho vaig dir mai, i no ens coneixiem prou... però sé que entre tu i jo hi va haver una mena de connexió des del principi. No sé de quina mena, però em sento molt propera a tu. Espero que estiguis bé. Molta sort, Ona..."

I aquí es va tallar el missatge. I des d'aleshores no deixo d'escoltar-lo cada poques hores, i tracto d'esbrinar que és això que m'ha amagat, i per que se suposa que no m'he d'amoinar per ella. Té a veure amb el projecte "Eternitat" que apareixia a les imatges que vaig rebre fa un temps? Té a veure amb l'arxiu secret "Venus" que hi ha al microxip?

Hi ha tantes coses que voldria preguntar-li... Que va passar amb en Groff? Pel seu missatge, dedueixo que no va ser ella qui el va matar. I qui altre podia ser? L'ombra de la que parla? I no tinc cap dubte de qui és qui la va disparar. La Ghost. La noia fantasma que es movia per les coves travessant les parets com un esperit. Per que ho va fer? Va ser ella qui va matar en Groff? Si va ser ella, comptava amb un vehicle de propulsió. En Pòl·lux va trobar el rastre d'una càpsula mòbil subaqüàtica. Potser encara la podriem fer servir! Però ens haurem d'esperar a que la nostra captiva parli. I sembla que va per llarg. En Pòl·lux comença a perdre la paciència, però no vol forçar la situació. Respecta a en Dzeko. La noia encara no ha sortit del seu bloqueig, tot i que el nostre company diu que progressa favorablement.

Després hi ha l'assumpte del seu pare. Si el va alertar, per que encara no ha enviat ningú a rescatar a la seva filla? Se sap que hi ha naus de l'Aliança en aquest sector de la galaxia, per que estan investigant la resta de planetes d'aquest sistema solar. Si el seu pare ha rebut la informació de la Venus, si està al cas dels experiments de l'equip científic, per que no ha fet res? No és un home tan poderós? Diu la Venus que ens amaguem i que no fem res, que no cal que ens amoinem, que tot ho resoldrà el seu progenitor. Però no ens podem quedar de braços creuats. No sabem si realment hi ha ajuda en camí. No ens en podem refiar de l'efecte del seu missatge a la Terra. Potser ni tan sols l'han rebut. I si l'han rebut i han contactat amb en Pavlichenko i en Patterson, ara tenim un autèntic problema, perque voldran esborrar proves i eliminar a tota pressa a qualsevol persona que tingui informació sobre el tema. O sigui, NOSALTRES. Però a la Venus no. Per alguna estranya raó, no li poden fer mal. O això vull creure. Si no, per que tanta protecció?

Ella estava a una cova orgànica, no gaire lluny d'on som. Segurament fins i tot s'hi pot arribar des d'aquí, a través dels túnels que encara no hem explorat. Això em fa sentir frustrada. Hem estat tan a prop sense saber-ho! I les seves darreres paraules em tornen a fer sentir quelcom que no vull sentir. I quant més misteri l'envolta, més m'atreu. Pensava que amb el temps els sentiments s'esvairien. Però no ha estat així. Ha calgut només un missatge de veu telepàtica per fer renèixer totes les emocions que tenia emmagatzemades en algun racó del meu cor. Si el temps i la distància no poden esborrar això, res no podrà fer-me oblidar aquest amor. I si és així, en Píter tampoc podrà oblidar-me a mi. No és el primer cop que estic en un cercle amorós, però sí que és la primera vegada que tinc tan clar que no puc ser feliç ni amb un ni amb l'altre. Que no cal triar, per que no hi ha un demà per compartir amb cap d'ells dos.

La informació que va enviar-me la Venus la he mostrat a la resta: Un plànol hologràfic de totes les coves no orgàniques de la zona. Intentar fer un plànol d'una cova orgànica és una feina inútil, per que no paren de moure's i d'obrir nous forats a diferents llocs. Els estudis realitzats per la Venus són increíbles. Segons els seus informes, tot el planeta és un organisme viu. Els teixits que recobreixen les roques a les coves són com venes que connecten directament amb el nucli de Demèter. Tot el planeta és com un gran cervell, i a través de les seves "ones" o neurones planetàries, es controla el flux d'energia i la pressió atmosfèrica. El més sorprenent és que l'estructura planetària no té res a veure amb qualsevol altre planeta conegut. No hi ha un nucli pròpiament dit, que faci moure plaques tectòniques. És més aviat com un cor. No hi ha magma sota l'escorça terrestre. Tot es mou gràcies als teixits orgànics que envolten la roca, i el planeta creix i es contrau segons convé. Tot està connectat a aquesta matèria viva, fins i tot l'aigua. Els anàlisis realitzats als aiguamolls mostren la presència d'unes molècules que es corresponen al mateix tipus de composició present a les roques orgàniques. Tot està en constant equilibri gràcies a una connexió biològica natural que arriba a tots els punts de Demèter. Alterar una petita part del planeta podria desequilibrar tots els ecosistemes alhora. És molt important fer pública aquesta informació abans que els humans fem algun mal irreparable al planeta. No hem arribat a entendre totes les dades de l'estudi. No som científics. La única que podria explicar-nos millor els descobriments de la Venus, és la Inger. Però no podem enviar-li la informació, perque no sabem fins a quin punt està controlada.

Tots hem quedat astorats en saber que estem vivint en un planeta que gairebé batega. I ens fa por. Venim d'un món que funciona d'una manera molt diferent. A la Terra i a les altres colònies les pedres són inerts, i els planetes coneguts s'autoregulen a través d'ones sísmiques i de convecció tèrmica. Ens sentim alienígenes, per que no formem part d'aquest ecosistema. I si ens pren per paràsits? I si el planeta s'adona de la nocivitat de la nostra espècie, i crea una toxina letal per eliminar-nos? La Humanitat es va originar a la Terra i potser no hauria d'haver sortit mai d'allà. Quin efecte tindrà la nostra expansió per la galaxia? Potser l'impacte biològic serà devastador i acabarem amb la vida dels altres planetes, com gairebé van fer els nostres avanpassats al seu món d'orígen. Espero que Demèter sàpiga defensar-se.

Necròpoli

El primer dels missatges que vaig rebre el darrer cop que em vaig connectar a Extranet, mentre estava a la boira verda, era de la meva cosina petita, la Nèbula.

- "Ona, no hi ha manera de contactar amb tu! No sé si ho saps, però l'Andròmeda es casa! Esperem que puguis venir a la celebració. L'Andra  i el seu promès han decidit organitzar la cerimònia dins una nau orbital d'aquelles que tenen vistes cap a la Lluna i cap a la Terra. Serà tan romàntic!!! I el viatge de noces serà un creuer turístic pel Sistema Solar, des de Venus fins a Saturn. Quina enveja em fan! Bé, t'explico el que he anat fent respecte l'assumpte que ens ocupa.
Això que veus a la imatge que he adjuntat és l'entrada al panteó de la familia de l'Alba, a la Necròpoli Lleidatana. És una meravella de lloc! Tant de bo hi pugués viure! "

La imatge mostra un soterrani llòbrec i humit, amb creus esculpides a les parets i espelmes hologràfiques a terra. La porta del panteó té una altra creu, cosa que em sorprén, doncs tenia entés que l'amiga de la meva avantpassada era atea, com ella. Suposo que qui va fer construir el panteó no ho era. El missatge continua.

"Gràcies a en Jan vam poder accedir al panteó familiar. Vam haver d'anar al Registre Civil per aconseguir la documentació i els permisos pertinents. No vegis quin mareig de papers i quins merders per demostrar que la tomba pertany a la seva rebesàvia. Bé, el cas és que tenen allò vigiladíssim per evitar les profanacions, però alhora està totalment descuidat. Fa molta pena. Més que un cementiri semblen les catacumbes de la ciutat. Pel que sé, abans era a l'aire lliure, però amb els anys va acabar al subsòl. Així que deu fer mig segle que no hi entra la llum del sol. I es nota molt, feia una pudor a fongs i a mort! Però només que s'instal·lés un bon sistema de ventilació, seria un espai perfecte per fer-hi un Club Necrogòtic.

No et vull donar falses esperances. No hem pogut accedir a la tomba de l'Alba. El seu nínxol té una pantalla antiga en força bon estat, amb imatges de la seva vida, dades interessants i anècdotes que hi han anat afegint els que la coneixien, però el panell on s'ha de teclejar el codi per obrir el taüt està molt malmès per la humitat i el temps. A més, no sabem quina és la combinació numèrica. En Jan diu que podriem reventar la tapa del nínxol i prou, però hi ha guàrdies al passadís i ens sentirien. No sabem que fer. Tu tens alguna idea de quin pot ser el codi d'accés?
Bé, no t'entretinc més. Espero que estiguis bé. Cuida't i gaudeix!"

Em temo que en Jan té raó. No hi ha manera de saber el codi avui dia. Haurien de figurar als documents de manteniment de la tomba, però ja ho deuen haver comprovat. I si el panell està tan malmès com diu, l'única solució serà fer el que proposa en Jan. Però no vull que es fiquin en un embolic. Si els acusen de profanadors de tombes, els hi pot caure una bona temporada a la presó. Dins els cementiris hi ha cadàvers enterrats amb joies i tota mena de coses de valor, que segurament són més valuoses pel fet de ser antiguitats... Hi ha una autèntica fortuna a sota terra. I això és molt temptador. Per això els cementiris són llocs tan protegits que ni tan sols es poden visitar sense permisos especials. Si la gent continués fent enterraments, potser la cosa seria diferent. Però ja fa molt temps que les persones prefereixen ser incinerades o reciclades.

M'agradaria connectar-me i aconsellar a la Nèbula que no faci cap bestiesa, però d'aquest missatge ja fa temps i potser ja l'ha fet. Ara estic amoinada per ella i no tinc forma de saber si està bé.  Per altra banda estic contenta. Han avançat molt en la investigació del que va passar amb la nostra rebesàvia. Tant de bo estigués allà. Amb la meva acreditació de reportera podria accedir a la tomba directament. És un avantatge de la meva professió. 

Quan llegeixo el missatge de la Nèbula sento una gran enyorança envers la meva terra i la meva familia. La notícia de la unió civil de la meva altra cosina em fa molt feliç, i alhora em sento desgraciada per que no sé si arribaré viva a l'esdeveniment. Estic angoixada i la nostàlgia només fa que revifar el meu síndrome d'Ulises.

Dubtes

Les imatges que he inclós al documental per la Fundació són úniques. I és que les estones lliures me les passo sobretot redactant els guions per ambdues històries, la de Demèter, i la dels terroristes que estan experimentant amb els colons. Sé que si no aconsegueixo més proves, ningú ens creurà. Hauria d'endinsar-me als laboratoris de l'Aliança per gravar i poder demostrar que no lluitem en va.

En Píter està al meu costat, reparant una de les batèries del G-Wagon, que sembla ser que es descarrega sola. De tant en tant em mira de reüll, i noto que em cremen les galtes. Com pot ser que encara el desitgi? Ell manté la seva paraula de mantenir les distàncies, però de vegades trobo molt a faltar les seves abraçades, els seus petons, la seva escalfor. Només s'apropa a mi per saber com em trobo, i m'acaricia la panxa. El simple gest de posar la seva mà quieta a sobre del meu ventre ja em fa estremir.

Estic segura que si li expliqués això de les pèrdues dels darrers dies, m'acompanyaria a la base a fer-me proves. Però si vaig a la base, no només em faré el diagnòstic. Vull interrompre l'embaràs, i ell això no m'ho permetria mai dels mais. Em sento cruel per desitjar la mort de l'esser que creix dins meu. És el meu fill, ja té nom i el sento tan viu... però els altres tenien raó. La Inger, en Pòl·lux... ells m'havien aconsellat que aturés l'embaràs, i no els hi vaig fer cas. Ara estic en un moment massa avançat de la gestació, i quant més temps passi, més difícil em serà avortar. De vegades torno a dubtar. Penso, "I per que no?"  Potser el podria tindre i viure com una salvatge a les coves, no sortir mai a la llum, fugint de l'Aliança tots dos fins la mort. Els primers humans ja vivien així, i l'espècie va sobreviure. Per que no intentar-ho?

Però he de participar a la missió. Tots tenim un paper en aquesta història, i a mi em toca estar a peu de canó. No podré ser útil si vaig amb una nosa de no sé quants quilos arrapada al meu cos. I em temo que les paraules d'en Pòl·lux eren molt certes. Una dona militar embarassada, acaba cedint als instints maternals i avantposant la vida del seu fill per sobre de qualsevol ordre o obligació. Si ara mateix estic dubtant, és per que hi ha sentiments que no puc ignorar. No el conec, no la conec, però l'estimo d'una forma molt especial. L'estimo com només una mare pot estimar.

Tanco l'ordinador. No puc concentrar-me en els arxius d'imatges ara mateix. Comprovo que tinc l'omnieina desconnectada i que el microxip està al seu amagatall de sempre, dins una butxaca secreta cosida al folre del meu sostenidor. Encara no sé ben bé que hi ha aquí dins. En Píter no ha aconseguit descomprimir l'arxiu anomenat "Venus". Sigui el que sigui, ha de ser una informació molt valuosa. Sino, no seria tan difícil descodificar-la.

La tria de la Tau

La Ghost continua sense parlar, però en Dzeko ha establert una via de comunicació amb ella a través d'imatges virtuals. En Píter va aconseguir desblocar un dels tallafocs del sistema de seguretat del seu cibercervell i en Dzeko hi ha pogut instal·lar una via d'accés per induir-li somnis i espais on comunicar-se virtualment, com quan juguem a un videojoc. De moment ho fa sòl. Es fica a la ment de la noia i s'hi està hores. Ella no rondina, gairebé ni parpelleja. És com una nina que respira i poca cosa més. En Dzeko la obliga a menjar i la vigila tot el temps. La tenim segrestada, però aviat haurem de prendre una decisió sobre la seva captivitat. Quan comenci la nostra operació contra els capitosts de la secta "Ultrahumans", haurem de fer alguna cosa amb ella, no la podem deixar lligada i sola, ni tampoc alliberar-la. Espero que per aquell dia en Dzeko ja l'hagi curat del seu bloqueig.

Avui toca sessió de perruqueria grupal. Com que no tenim miralls, ens tallem els cabells els uns als altres. No sabem si a Demèter hi ha polls, però tenim molta cura de la nostra salut i higiène personal per si de cas. Mentre li tallo el serrell a la Tau, que jeu just davant meu amb els ulls clavats a terra, en Pòl·lux em talla els cabells. Li he demanat que no me'ls talli gaire, excepte si hi troba alguna mena de paràsit. Ho fem en silenci, pensant en els esdeveniments dels darrers dies.

Jo mentrestant, he estat ocupada amb els missatges que vaig rebre quan ens vam connectar a Extranet el darrer cop. En tinc pocs. Alguns de la familia, altres de la Fundació (que curiosament no en saben res de la meva situació), un d'un admirador secret, un de la Nèbula, i un de la Venus. Després parlaré  d'aquests darrers missatges. 

La Tau també té missatges, sobretot de la Bintou. I a través de la Bintou, un d'en Patterson. El missatge d'en Patterson és molt amenaçador. Per poder veure'l tots alhora, la Tau el va enviar al meu ordinador personal, el que utilitzo per treballar. La imatge d'en Patterson es veu força nítida. La gravació va ser feta a la Sala de Planificació d'Operacions Militars de l'Aliança. En Pòl·lux va reconèixer l'estança de seguida. El missatge d'en Patterson és molt amenaçador, no sols pel to, sino per la seva mirada de tauró, freda i estàtica."Tautoru, et parla en Kenneth Patterson, capitost de les forces armades de l'Aliança a Demèter. Sabem que estàs en companyia dels rebels, no sabem si voluntàriament o no, ni tampoc sabem el que saps, però el fet que hagis escapat de la colònia és prou raó per donar-te caça. La teva companya Bintou està detinguda per intentar buscar-te pel seu compte i per no voler col·laborar amb nosaltres. La Bintou serà jutjada per un Tribunal Militar, per deserció i insubmissió, però és possible que s'en salvi si t'entregues a temps.  Si no t'entregues, la teva estimada amigueta serà castigada. I ja et deu haver explicat com són els càstigs aquí, oi?" En Patterson fa una mena de somriure sardònic que ens fa eriçar els pèls de tot el cos. " Si no apareixes pel teu propi peu, anirem a per tu. I no estalviarem munició, t'ho ben asseguro. Acabarem amb tu i amb els teus amiguets. Estigueu on estigueu, encara que us amagueu a l'altra punta del planeta, us trobarem i us eliminarem. Tu tries. Si estimes a la Bintou, afanya't. Té el temps comptat. "

La Tau s'ha passat dies plorant. Ja no somriu com abans, que de seguida trobava qualsevol raó per recuperar la il·lusió. Ha fet la seva tria. Ha sacrificat l'amor de la seva vida per salvar moltes altres vides. I em temo que em culpa de tot això. Gairebé no em parla, i quan ho fa, és com si em parlés una altra persona. Sona tan distant i esmaperduda...

Els missatges de la Bintou són de súplica. Li demana que torni, que digui on està l'amagatall dels rebels, que ho faci per l'amor que les uneix. Això encara la enfonsa més. I és que si la Tau torna a la colònia, ningú li garantitza que no castiguin la Bintou igualment, o que no la executin a ella només veure-la. No li desitjaria al meu pitjor enemic la situació que està vivint la meva millor amiga. I encara que tracto de dir-me que estem fent el correcte, alguna cosa dins meu em fa sentir culpable, em fa sentir com si tot això es pogués haver evitat. Potser si no hagués tingut tanta curiositat, no m'hagués fotut en aquest merder. Ja ho diuen, que la curiositat va matar el gat... però és aquesta mateixa curiositat la que em fa tirar endavant, la que em fa sentir viva. 

No he dit res a ningú d'una altra cosa que em preocupa molt. Si la Tau estigués més receptiva, li hauria pogut explicar a ella. Però dubto que vulgui saber res de mi ara mateix. He de tornar a la base exterior urgentment. Necessito fer-me proves a la cabina de diagnòstic mèdic. Tinc pèrdues.

La noia fantasma

No hem volgut atabalar en Dzeko ni la seva ostatge. Els hem deixat sols mentre es rentaven a sota del saltant d'aigua de l'Edén. Pel que hem vist, la noia no parla, i ens té pànic. En Dzeko diu que està commocionada, com en shock. Ella l'ha intentat matar quan s'ha adonat que la estava seguint cap a les profunditats de la cova orgànica. No ha entrat en detalls en les seves explicacions, però ha hagut de colpejar-la per desarmar-la i lligar-la, i després han quedat envoltats per la mucositat de la roca i han passat hores abraçats contra les parets, fins que la cova ha tornat a expandir-se.

En tota aquella estona la Ghost (que així és com anomenem la noia fantasma, ja que no sabem el seu nom), no ha dit mot. En Dzeko ha intentat connectar amb ella a través del sistema telepàtic de comunicació, però es veu que la noia té un programa anti-intrusió digne d'un magnat de l'Aliança. Deu ser algú important. Però que hi fa aquí? Necessitem respostes, i si no col·labora, les hi haurem d'arrencar com sigui.

La Tau i en Píter estàn muntant una mena de cel·la de contenció a dins la cabina del G-Wagon. No podem permetre que la ostatge escapi i ens delati. Encara que no arribaria gaire lluny. Si ha hagut de robar-nos provisions, si s'ha amagat a les coves tot aquest temps, és que té por de l'exterior. Sabem que no pertany a l'Aliança. Si fos així, no hauria matat al soldat que la va descobrir. Tampoc pertany a la Fundació Alfa Humanis. La seva arma és una pista important, per que només la pot haver aconseguit a través d'algun peix gros del negoci armamentístic. El seu uniforme no té cap símbol, cap sigla ni emblema. Però és un uniforme únic, més avançat que qualsevol uniforme militar de l'Aliança, dissenyat per ser invisible i indetectable a qualsevol entorn. Està clar que va arribar aquí amb un propòsit, però quin?

El que més ens intriga és com va arribar aquí. I si és la única supervivent de la primera base científica demeterenca? Potser va veure com mutaven tots els seus antics companys. Potser va haver de fugir dels seus amics mentre intentaven matar-la. Però no... No és una científica. La seva equipació no té res a veure amb la dels científics. No pot pertànyer al primer assentament humà.

En Pòl·lux frisa per poder-la agafar per banda i treure-li la informació a la seva manera. No és que li agradi la idea, però és com li han ensenyat a actuar als interrogatoris quan no hi ha disponible el "sèrum de la veritat". En casos com aquest, on ens hi juguem la vida, entenc que sigui necessari l'ús de la força per saber si estem convivint amb un element perillós o,  si pel contrari, no hi ha cap risc i pot pertànyer al nostre grup. De totes formes, dubto que en Dzeko ens deixi apropar-nos a la noia per interrogar-la. Ens ha dit que la pot fer parlar, que li donem temps i confiem en ell.

A la Tau el que més li intriga és el color dels seus cabells. La Ghost té els cabells totalment blancs, i no pot ser que els porti tenyits, perque si va arribar amb les naus de colonització, ja se li veurien les arrels. Aquesta és una altra incògnita. Va arribar amb l'Argonauta, com nosaltres? O va venir amb una nau diferent, en un altre moment? Si va arribar amb una nau pròpia... encara tindriem una oportunitat. Però és una idea absurda. Si tingués una nau, no s'hauria quedat a la cova.

Tenir els cabells blancs sent tan jove és una cosa ben estranya. Si fos albina es podria entendre, però no crec que ho sigui. I si és un efecte secundari de viure a les coves? Potser ha passat tant temps a la foscor que el seu cos ha començat a empal·lidir per una manca de melanina i de llum solar. O potser sí que és albina i s'ha passat tot aquest temps a les profunditats de la cova per que li fa mal la llum diürna. Potser és per beure aigua sense depurar... o ha menjat alguna planta o animal que li ha el·liminat la pigmentació...

Sigui el que sigui, ho sabrem quan en Dzeko aconsegueixi comunicar-se amb ella. Ara mateix la deu estar rentant, ja que no hem deixat que la deslligui. Romandrà sota vigilància fins que sapiguem la seva identitat i la raó del seu mutisme.

El forat

L'objecte que ha expulsat la paret és una arma, i no és la d'en Dzeko. Ni tan sols és un model de l'Aliança.

-És una "Trepanadora"! La Trephine M333 ! -exclama en Pòl·lux, agafant l'arma tot sorprés.

-I que coi és això?-pregunta la Tau, que com jo, no en té ni idea de models d'armes.

-Una arma no comercialitzada, molt mortífera. És un fusell de franctirador i ametralladora alhora, compatible amb munició explosiva i projectils de tota mena. El prototip pertany a la DK CORP. Una corporació sudafricana que s'està menjant tota la indústria armamentística. Un imperi econòmic basat en la tecnologia bèl·lica. -En Pòl·lux parla amb passió dels temes relacionats amb la seva professió. Ens mira expectant,  amb els ulls brillants, com un mestre esperant les preguntes dels alumnes.

-Molt interessant, però... la pregunta clau és: Com ha arribat això aquí? -diu la Tau.

-Segurament pertany a la noia fantasma. Té un uniforme d'invisibilitat, així que no m'estranyaria que això fos seu. -Li responc jo.

-L'arma sembla en bon estat, no té ni una rascada. Si ha sobreviscut a la pressió de les parets, possiblement en Dzeko també. -Diu en Píter, esperançat.

Sentim una fregadissa a l'altra banda de la paret, que roman quieta. L'escletxa supura un líquid rosa llefiscós que va regalimant cap a terra. Ens apartem d'aquella cosa viscosa per precaució. A mesura que cau es va solidificant. Sembla un xiclet mastegat. La Tau el toca amb la punta de la sarbatana, la meva sarbatana que ara li pertany, ja que és maldestre amb les armes manuals, però amb la boca és una excel·lent tiradora. La cosa llefiscosa reacciona al tacte i es contrau, tornant al seu estat líquid i solidificant-se als pocs segons de deixar de tocar-la. Tots mirem allò bocabadats i intentem treure'n conclusions. No som científics i no podem fer raonament vàlids sobre el comportament d'aquella mucositat, però tots entenem que està relacionada amb la roca orgànica que s'obre i es tanca com si tingués vida pròpia.

-Bé, envia el botcàmera a través del forat, Ona. -Em suggereix en Pòl·lux. -Segurament tornarà sa i estalvi, si la paret reacciona com aquesta cosa.

-El problema és que perdré la senyal i no el podré fer tornar. -Remugo entre dents, impotent.

M'apropo a la paret i activo el compte enrera del botcàmera, per que intenti tornar de forma automàtica al cap de cinc minuts. Tanmateix és possible que s'avarii allà dins i no serveixi de res el que estic fent.

De sobte se sent una altra fregadissa i un grinyol com el que va escopir l'arma fa uns minuts. Més líquid llefiscós llisca per l'orifici, i el forat comença a obrir-se a poc a poc, amb petits espasmes que deixen caure més babes fastigoses a terra. I veiem alguna cosa que es belluga rere una membrana elàstica, com si fos un himen gegant que impedeix l'entrada al forat. El replec mucós es trenca i apareix un braç humà, i després un cap, i tot seguit un cos sencer. Cau a terra arrupit i encongit, en posició fetal. Està impregnat d'aquell líquid llefiscós i protegeix alguna cosa amb el seu cos.

-Dzeko!

El noi s'eixuga la cara i obre els ulls.

-Quin puto fàstic!-diu, rient.

Tots cridem eufòrics, i ens hi tirem a sobre, tot i estar tan brut. El volem abraçar, compartir la nostra alegria i mostrar-li el nostre afecte, però ell ens fa aturar i obre els braços, mostrant-nos el que està protegint. Un serrell blanc tracta d'amagar una mirada tímida, d'ulls brillants i expressió esporuguida. El seu cos tremola i s'aparta del nostre company, que la té lligada de mans i peus. En Dzeko li amoixa els cabells i li xiuxiueja a l'oïda alguna cosa que la tranquilitza.

Després ens mira, i ens diu amb un somriure:

-Us presento a la noia fantasma.