Nanashi Masuyo

El biòleg, en escoltar el seu nom, deixa de moure's i obre molt els ulls. Encara triga uns segons en reconèixer a qui té al davant. Mai m'havia vist amb un uniforme de l'Aliança, embarassada, amb els cabells tan llargs i amb mascareta antigas. Qualsevol altre tampoc m'hagués reconegut. 

-Senyoreta Ona? -gosa dir, després d'un instant de dubte. 

-Que hi fas aquí? Per que no estàs a la festa de cap d'any? -dic, mentre l'ajudo a incoporar-se del terra. 

-El Doctor Pavlichenko em va encomanar una tasca i ... Un moment. Sóc jo qui hauria de fer les preguntes! Que hi fa aquí? I per que va vestida així? Que era tot aquell terrabastall de fora? 

De sobte en Nanashi s'adona de la presència de la Ghost i torna a la seva actitud defensiva. Em mira inquisitivament. El seu to de veu s'agreuja i s'allunya de mi a poc a poc, arrossegant l'esquena per la paret en direcció als tancs de conservació. Em fixo que a mig camí d'ells, hi ha un dels aparells de comunicació de la sala. 

-No podeu estar aquí! Està prohibit el pas a personal alié a la investigació!

-Tranquil, no passarà res. Escolta, t'ho explicaré tot, però has de col·laborar. 

-Fora! Avisaré a seguretat immediatament! 

La seva hostilitat em sorprén. Sempre havia estat el més educat dels científics, el més assenyat. I ara sembla un altre, totalment fora de si mateix, intentant comunicar-se a través d'un aparell que no funciona.

-És inútil que t'hi esforcis, Nanashi, hem sabotejat les comunicacions de tota la base. No pots contactar amb l'exterior. Sisplau, calma't i parlem. 

La Ghost comença a impacientar-se al meu costat. Ja no apunta al científic per que li sembla  inofensiu, i es dedica a practicar allò de xiular, que ja li surt prou bé.  

-Ves a buscar en Píter i en Dzeko, Ghost. Els necessito aquí.

Ella em mira intrigada però obeeix i marxa cap al passadís. En menys de mig minut arriba en Píter, i darrera d'ell ve en Dzeko.

-Conec aquest científic. És en Nanashi Masuyo, un biòleg de l'equip d'investigació de la Venus. Segurament té informació sobre els experiments. -Els hi dic.-Però no vol parlar. Està molt nerviós. A més, no sé si ha enviat cap alerta a través del seu sistema intern. Píter, pots fer-hi alguna cosa? 

-Subjecteu-lo.-Els demana a la Ghost i a en Dzeko.

-No li feu mal. Sempre m'ha tractat bé.-Dic, per si de cas.

 La Ghost li apunta al cor amb la seva Trephine, mentre en Dzeko li agafa els braços per darrera, i els hi gira cap a l'esquena, immovilitzant-lo totalment amb el seu cos. En Nanashi ja no oposa resistència, sap que té les de perdre.

En Píter es treu d'un petit compartiment del casc uns cables amb electròdes plàstics i els connecta al cap del científic. Durant un parell de minuts està callat amb els ulls tancats, i en Nanashi resta quiet, com hipnotitzat.

-Que li has fet?-pregunto, un cop en Píter es desconnecta del biòleg. 

-He comprovat que no ha pogut enviar cap alerta a l'exterior. Està intervingut i la seva senyal només afecta a aquesta zona. L'he fet hoste d'un virus depresor de l'activitat cerebral per que es tranquilitzi, i he afegit un dispositiu de supressió de l'encefalina que produeix el seu cervell per que senti dolor quan no respongui a les nostres preguntes de forma voluntària. Una sola pessigada a la cara la sentirà com un cop de puny. Només li afectarà mentalment, però no deixarà marques al cos. 

Em miro a en Nanashi amb llàstima. Em sap greu per ell, però no ens deixa cap altra opció. 

-Dzeko, ja el pots deixar anar. Ara mateix és com si anés drogat. No es mourà d'on és. -Diu en Píter. 

En Dzeko allibera al biòleg, que es deixa caure a terra a poc a poc i es queda agenollat mirant-se les mans com un babau. Mussita que li fa mal la cara, i comença a plorar. Ara deu estar sentint molt més dolor pel cop que li he donat fa uns minuts. 

Enfoco el botcàmera cap a en Nanashi. 

-Comencem l'interrogatori.

Laboratori

Al passadís ens esperen la resta de companys. En Dzeko i la Ghost han comprovat un parell de sales més i n'han destruit alguns aparells que creuen relacionats amb els experiments de mutació genètica. 

M'avanço cap a ells, seguida de la Tau, en Píter i en Pòl·lux. El botcàmera sura al meu voltant com una rèmora, i me'n desfaig activant el seu sistema de lliure albir. En Pòl·lux torna a exercir de líder, prenent el control de la situació. 

-Només queden dos laboratoris, i la porta central del final del passadís. Dividim-nos de nou. Dzeko i Júpiter, al laboratori de l'esquerra. Ghost, Ona, a la dreta. Tau, amb mi. Farem una repassada a les altres cambres per si se'ns ha passat quelcom per alt.

Envio el botcàmera amb la Tau, per que gravi els laboratoris que m'he perdut mentre estava amb en Pòl·lux.

Entro al laboratori que se m'ha assignat, seguida de la Ghost. Sembla una sala més gran que les altres, amb molta més maquinària i aparells estranys. Hi ha grans tancs de conservació, plens de líquid transparent i gelatinós. Molts d'ells són buits, però els dos darrers contenen alguna cosa que es mou. Faig tornar el botcàmera immediatament, doncs potser el que veiem és una prova irrefutable dels experiments del grup ultrahumanista d'en Pavlichenko. 

La Ghost es gira en veure arribar el botcam, que levita a gran velocitat cap a nosaltres. I l'envio cap als tancs de conservació, mentre ens hi apropem apuntant per si de cas. 

De sobte, un soroll com d'arrossegament em crida l'atenció i veig com cau una mena de bisturí a terra, que instants abans devia estar a sobre d'un dels escriptoris del fons. Centro tota la meva atenció en aquell racó. Tot és estàtic, i estem soles en aquell laboratori, però allò no pot haver caigut per casualitat. 

-Ghost, cobreix-me. 

Ella es recolza contra un gran armari blanc ple de pots de vidre i tubs d'assaig, apuntant cap al lloc que li indico amb els ulls. I m'apropo sigilosament cap a l'escriptori d'on ha caigut el bisturí. De nou sento com una fregadissa, com tela arrossegant-se pel terra. M'ajupo per mirar darrera d'un prestatge un segon abans de veure com cau un segon bisturí. L'escriptori trontolla una mica, com si hi hagués algú a sota. La Ghost em mira amb els ulls molt atents, alerta a qualsevol moviment al meu voltant. 

Decideixo actuar primer i sorprendre a qui s'amaga allà abans que em surti al pas o em llenci alguna d'aquelles eines tallants per l'esquena. Li faig un gest a la Ghost per dir-li el que faré i que estigui preparada, i em llenço cap a l'altra banda de l'escriptori saltant-hi per sobre. Caic al damunt d'una cosa tova que crida i mou els braços esparveradament, mentre tracta de clavar-me un petit ganivet de disecció. L'home, vestit amb una bata blanca de científic, no para de gesticular i sanglotar histèricament, llençant ganivetades a l'aire, fins que el colpejo a la cara amb l'empunyadura de l'arma.  Aleshores s'arrauleix contra l'escriptori com un animal ferit i m'amenaça sense deixar anar el bisturí, atabalant-me encara amb els seus crits. Però no té escapatòria i ho sap.  Li endollo el canó de la meva PG77 a la boca per que calli, i veig com gairebé se li escapen de les conques els seus ulls asiàtics. Aleshores m'adono de qui és. 

-Nanashi???

La sala dels vidres trencats

En Píter encara trigarà una bona estona a descarregar-se tota la informació de la base de dades de l'ordinador principal de la base. La Tau ens explica que en Píter ha descobert que aquest ordinador i el de la base científica de la colònia estan connectats i comparteixen tota la informació a través del compte privat d'en Pavlichenko. N'està extraient tots els arxius i bloquejant el sistema operatiu per que no es puguin esborrar les dades. Això significa que l'haurem de deixar treballant mentre avancem pels laboratoris. 

La Tau es queda amb ell, per si de cas. En Dzeko i la Ghost ja s'han endinsat a la següent sala del passadís, a la porta de l'esquerra, i jo estic esperant a en Pòl·lux per entrar a la de la dreta. Però el nostre company encara no ha sortit, tot i que el soroll ha cessat fa uns minuts. 

Necessito disculpar-me com cal, però potser no és el moment adient. El seu dolor és massa recent i es podria repetir la mateixa escena. Faig el cor fort, i travesso el llindar. A dins, regna el silenci absolut fins que les meves botes trepitgen els primers vidres. Al fons de la sala, els trossos de vidre esmicolats s'acumulen al voltant d'en Pòl·lux, que està assegut a terra amb el cap enfonsat entre els genolls. S'abraça les cames i s'està quiet, i tot i que em sent arribar, no aixeca el cap. 

La destrossa és tan gran, que costa de trobar cap resta d'animal o planta. Els vidres han quedat reduïts a petits fragments brillants, i el líquid gelatinós de conservació fa que caminar esdevingui un esport de risc. L'observo a una distància prudencial i m'adono que s'ha tret la màscara antigas, que li penja d'un braç. Jo me la trec també, contravenint la seva ordre inicial.

M'apropo a en Pòl·lux a poc a poc i descobreixo que el seu fusell encara fumeja. "Espero que no hagis malgastat tota la munició", penso. Ell continua absent, sense immutar-se per ma presència. M'ajupo i li poso una mà a l'esquena.

-Pòl·lux... Estàs bé?

Ell alça la mirada i em corprèn amb els seus ulls negats de llàgrimes. La seva imatge de sempre, de tio dur, uniformat i amb actitud marcial, no es correspon a la de l'home que tinc al davant. És un home desfet, a qui mai havia vist patir, a qui no m'imaginava capaç d'alterar-se enmig d'una misió. Precisament ell, el soldat que no volia acceptar una embarassada al seu grup d'assalt.

-Pòl·lux, em sap greu el que t'he dit, no en tenia cap dret. Ho sento molt. 

Ell fa un mig somriure trist.

-Tenies raó, Ona. Ella no m'hagués deixat destruir aquesta sala. Però necessitava fer-ho. Tinc tanta ràbia a dins! Tanta impotència! No sé com he pogut perdre el control d'aquesta manera. T'he cridat com un boig... Em sap greu. Espero que no hagis pres mal amb els vidres...

-Ets humà, Pol. No pots ser un soldat tot el temps, també tens sentiments. Com tothom.

-Però he sigut impulsiu i irreflexiu. És egoïsta avantposar la meva vida personal a la misió, quan hi ha més vides en joc. 

 -La pèrdua...és un mal tràngol i ningú està preparat per una cosa així. Però les meves paraules han sigut el detonant de la teva reacció. No et martiritzis més. I no t'amoinis per mi, que no m'he fet res. 

-Ets l'última persona a qui voldria fer mal, Ona. 

En Pòl·lux m'estira cap a ell i em pren entre els seus braços, deixant-me sense alè. Em quedo arraulida contra el seu cos, sense saber com reaccionar. La seva abraçada ha estat tan inesperada, que ni tan sols m'ha donat temps de pensar en el que està passant. Sento la seva respiració contra el meu coll, la seva calidesa inundant-me tota. L'agitació del meu cor és tan forta que penso que fins i tot ell deu escoltar els batecs, que em resonen a les oïdes i a la gola. La seva abraçada tan sols dura uns segons, però. 

Em deixa anar suaument i s'incorpora molt lentament, ajudant-me alhora. Em ronden moltes preguntes pel cap però no em sento prou valenta per fer-les. "Que significa aquesta abraçada? És només un gest amistós de consol per allunyar la tristesa? O és quelcom més? " . Una silueta alta i prima es retalla contra la porta, i potser fa estona que hi és. 

En Píter ens observa atònit, sense dir res, i em glaça amb sa mirada, que passa de l'estupor a la tristor en un instant. 

-Ja he acabat amb l'ordinador. -Diu. Passeja la mirada de mi a en Pòl·lux  i al caos que l'envolta, i deixa anar un sospir.-Calia?

I s'allunya de nosaltres sense esperar cap resposta.

Compendi biològic

-Dzeko, segueix-me. Ona, atenta amb el botcàmera. Ghost, mantingues la posició i crida'ns si ve algú.

Ella li clava una mirada exasperada, plena de reprovació.

Penso que en Pòl·lux no ha volgut dir exactament allò, i que la Ghost no li hauria de tenir en compte. Ja sabem que no pot emetre cap so audible, i ell més que ningú està avesat a tractar amb persones sense veu, ja que la Ínger és muda. ERA . Era muda.

Miro en Pòl·lux, que ha endurit la mirada i apreta la mandíbula amb força, senyal que també està pensant en quelcom relacionat amb la Ínger i no vol deixar-se arrossegar pel record.

-Saps xiular? -Li pregunta en Dzeko a la seva companya.

-Ostres, és clar, com no se'ns ha acudit abans? Tot i que si no pot parlar, potser tampoc pot xiular.-Exclamo, fent una reflexió en veu alta.

La Ghost fa una o amb la boca i deixa anar una bufada d'aire sonor, com qui apaga espelmes. Ho intenta uns quants cops més, i al final, un xiulet fluixet se li escapa dels llavis. Ho prova de nou, i aconsegueix xiular fort, amb un so agut i llarg.

-Molt bé, Ghost. Ens podrem comunicar a distància! Un xiulet és Sí, dos xiulets és No. D'acord? -diu en Dzeko. Ella assenteix amb el cap.

La deixem sola al passadís. En Pòl·lux travessa la porta de la dreta, amb el fusell apuntant endavant per si de cas, i en Dzeko apuntant cap al cantó dret. Jo apunto cap a l'esquerra, i envio el botcàmera per davant de nosaltres.

Estem en una sala idèntica a la de l'ordinador central, però aquesta està plena de vitrines d'emmagatzematge. És com una gran col·lecció d'espècimens demeterencs, un arxiu visual de teixits morts i criatures en formol. Hi ha tota mena de mostres, totes degudament classificades i etiquetades. No hi ha res que destaqui en particular, tot em crida l'atenció per igual. El botcàmera grava un per un cada tub de conservació i cada nom etiquetat.

-Destruim-ho tot- Diu en Pòl·lux, a punt per disparar contra les mostres.

-No!!! Atura't! -Crido, interposant-me entre el canó de la seva arma i els espècimens.

-Que coi fas? Surt del mig que prendràs mal!

-No podem destruir això! No té res a veure amb els experiments d'en Pavlichenko. Només són mostres de fauna i flora d'aquest planeta, no ho veus?

-I que? Com saps que no han utilitzat cap d'aquestes coses per fer les mutacions?

-Aquí hi ha l'únic compendi biològic de Demèter, la feina de tot un any de recerca i captura de criatures vives. Hores i hores d'estudis sobre els ecosistemes del planeta. Fins i tot hi ha una aullona! No podem destruir-ho, serien moltes criatures mortes en va. No ho permetré.

-Dzeko, emporta-te-la a fora.-Ordena en Pòl·lux.

-Destruiràs l'única cosa de profit d'aquests laboratoris? No m'ho puc creure! La Ínger no hi estaria d'acord, i ho saps! Ella s'hi oposaria!

-Calla!!! Calla d'una puta vegada!!! -Els crits d'en Pòl·lux m'agafen per sorpresa.-Intentes manipular-me? Tu no saps res de la Ínger! No tens dret a parlar per ella! No saps com pensava, ni que opinava! Així que calla i marxa d'aquí!

Em faig enrera i xoco d'esquenes contra una vitrina, colpida pels seus crits. La vitrina esclata en mil bocins i la trencadissa m'ensordeix. El contingut s'escampa pel terra. Un fong Venus Luminescens impregnat en gelatina de conservació s'esquinça entre els vidres. Recupero l'equilibri i em quedo quieta, dempeus, amb el cap cot i la mirada perduda.

L'atac d'ira d'en Pòl·lux em sacseja la consciència, i m'adono que té raó, i que he utilitzat el nom de la seva companya morta per tractar d'influir en la seva decisió. Em sento bruta i mala persona, i em retiro del seu davant a poc a poc, doncs ja no tinc arguments per defensar la meva posició. Sé que tinc raó, però no tinc la força necessària per continuar enfrontant-me a ell després del que ha passat. Em sento avergonyida, i em costa reaccionar quan en Dzeko m'agafa d'un braç i estira de mi cap a fora.

-Ho sento, Pòl·lux.-Mussito quan passo pel seu costat, sense mirar-lo als ulls, que intueixo plens de ràbia.
Ell m'ignora i en quant em té fora de sa trajectòria de tir, comença a disparar contra totes les vitrines. Les ràfagues no s'interrompen en molta estona, i el so del terrabastall es propaga per tot el passadís, on espero amb en Dzeko i la Ghost. La Tau surt de la cambra on estava amb en Píter, alertada pel soroll, i comprova que tots estem bé, i que no hi ha cap tiroteig, que només és el nostre company descarregant la seva frustració a la sala contigua.

Sala de l'ordinador central

La claror dels leds blancs projecta les nostres ombres fantasmagòriques a la penombra del corredor que connecta les sales dels laboratoris.  Cinc portes a cada cantó, totes tancades. Al final del passadís, una porta metàl·lica de grans dimensions. Més enllà, no sabem que hi ha. Els plànols de la Ghost són limitats. 

En Píter fa una ràpida ullada a cadascuna de les portes i comprova que cap d'elles té un sistema de seguretat com el que acaba de piratejar. Només haurà d'invalidar el codi d'accés i anul·lar el programa d'identificació personal. Abans de triar una porta, es gira cap a la Ghost, que està recolzada a la paret, esperant que algú li digui què ha de fer. 

-L'ordinador central. On és? 

Ella tanca els ulls, consultant els plànols que té inserits a la memòria. S'aparta el serrell albí de la cara i mira cap a la primera porta a l'esquerra. La llum blanca li confereix un aspecte espectral, i per un instant em ve la imatge de la Ínger, pàl·lida, desagnant-se en un passadís semblant. 

-Gràcies, Ghost. -Diu en Píter, girant-se cap a la porta indicada. Posa una mà a sobre del dispositiu que la manté tancada i activa la seva omnieina, que emet un so vibrant. 

-Les màscares anti-gas. Poseu-vos-les. No sabem que ens hi podem trobar. -Diu en Pòl·lux, ajustant-se la seva. 

Em poso la màscara, la mateixa que em va ficar en tot això, la que en Píter va deixar al meu habitacle quan jo encara no sabia que ell estava a Demèter. Fa tant de temps, que gairebé em costa recordar com era el Cinc, com era la pau de la ignorància, com era jo mateixa, ingènua, despreocupada, innocent.

-Tau, amb mi.-Diu en Píter, mentre travessa la primera porta de l'esquerra. - Desbloquejaré totes les portes des de l'ordinador central. Mentre m'ocupo d'això, aneu a les altres sales. Jo descarregaré els arxius i sabotejaré la base de dades per que no puguin esborrar les proves. 

En Píter i la Tau s'endinsen a la sala seguits pel botcàmera, que fa una ràpida captura d'imatges i torna a mi. El lloc més important de l'edifici circular, des d'on es controla el funcionament de tota la base meteorològica, és només una cambra rodona presidida per una gran pantalla fractal i un comandament analògic d'últim disseny.  El nostre hacker no triga gens a encendre el sistema i desbloquejar totes les portes, una per una, i un cop acaba, ens avisa que ja podem començar.

Cracking

Arribem a una gran sala fosca, il·luminada només per la llum blava d'uns díodes emissors de llum intermitents. Reconec aquest lloc. És l'observatori envidrat en forma de mitja lluna on em va portar en Pavlichenko durant la primera expedició. El passadís connecta amb totes les seccions i plantes a través de portes blindades, i si no recordo malament, la porta del mig és la que condueix a l'hangar superior. 

Sentim un soroll darrera d'una de les portes i ens camuflem entre les ombres. Un robot de neteja entra a la sala i fa la seva feina sense fixar-se en la nostra presència. Segueix una pauta de moviments força rutinaris i aviat marxa per una altra porta, en direcció al passadís que ens ha portat fins aquí. 

-Ghost, quina és la porta d'accés als laboratoris? -Pregunta en Píter.

Ella assenyala amb el canó de l'arma cap a unes comportes enormes que tenen un panell hologràfic de marcatge alfanumèric. Una tecnologia de seguretat tan avançada només pot indicar que allà a dins hi ha quelcom més important que uns simples laboratoris científics. Que protegeixen? Els experiments amb humans? La cambra on tenen captiva a la Venus?  De seguida ho sabrem, si en Píter aconsegueix crackejar el codi de seguretat. 

-Tot teu, Júpiter. -Diu en Pòl·lux. 

En Píter es desconnecta del sistema de telepatia i es treu uns electròdes de l'arnès de l'uniforme. No triga ni tres segons a col·locar-se els aparells al cap, amb moviments ràpids i àgils com si els hagués assajat. Després hi endolla uns cables i els ajusta a uns electròdes diminuts que porta a la punta dels dits d'ambdues mans. S'apropa al panell hologràfic i comença a fer la seva màgia amb gestos precisos i estudiats. Les holografies tàctils van canviant de posició i s'obren noves imatges volàtils que s'evaporen entre els dits del nostre company. No entenc res del que està fent, però ell té molt clar cada moviment. Aviat el sistema de seguretat cedeix i queda reduït a una sola pantalla. 

-Merda. Aquesta s'em resisteix...-Xiuxiueja. 

-Concentra't, Píter. Et vas colar dins el meu cap, i el meu sistema és de la mateixa corporació tecnològica. Si vas poder amb mi, pots amb això. 

Les meves paraules causen un efecte inesperat al meu voltant. 

-Merda! Per que no ens ho havies dit!? -Em retreu en Pòl·lux.

-El què? 

-Que tens implants digitals d'Alfa Humanis al teu cervell!!!

-No ho sé, no sabia que era important. Que coi et preocupa, Pòl·lux?

-I si et van posar un transmissor de seguiment? 

-Ho dubto, ja ens haurien rastrejat i trobat. No creus?

-Potser no els interessava enxampar-nos fins que no tinguessin raons per fer-ho. Si ens agafen ara, tindran prou proves com per engarjolar-nos de per vida. 

-Au va, no ens emparanoiem. Només em van millorar el sistema audiovisual i poca cosa més. 

-N'estàs segura? Per que si no recordo malament un dels requisits per treballar amb la F.A.H. era acceptar un seguiment complet. Com amb l'Aliança. Sols que jo em vaig arrencar el dispositiu. Tu potser encara el tens. 

En Píter es gira i ens parla amb impaciència.

-Voleu callar? Necessito silenci per concentrar-me. I per cert, l'Ona no té cap programa de rastreig ni res que la vinculi a la F.A.H. Ja ho vaig comprovar per poder ficar-me al seu cap. Ara calleu d'una vegada i deixeu-me treballar tranquil.

Obeïm i callem. En Píter es torna a girar cap a la porta i fa rodar l'holografia entre les mans, prement dígits que desapareixen amb cada pulsació i tornen a aparèixer en un altre cantó. 

-Ja et tinc!- diu amb un somriure de triomf. 

L'holografia canvia de color i passa de taronja a verd en mil·lèsimes de segon. Se sent un so com d'envasat al buit a l'altra banda, i les comportes s'obren de bat a bat.

-Impressionant! Ets un màquina, Jupíter! -Diu en Pòl·lux, tustant-li l'esquena. 

-Cap a dins!

I ens endinsem rabent a la zona més prohibida de tota la base meteorològica. 

Commoció

Deixar enrera el cadàver de la nostra companya em sembla inhumà, però no tenim elecció. Carregar el seu cos per tota la base ens faria anar més lents, i a més, aniriem deixant un rastre de sang darrera nostre. 

Estic commocionada per la seva mort. Tots sabiem que podria haver-hi baixes, però...així no. Tot just acabavem d'arribar i el primer punt de la misió era treure la Ínger amb vida un cop ens hagués guiat cap als laboratoris. Ara tot el grup s'esfondra. La nostra moral està pels terres, i la llavor del dubte es comença a escampar. Tots ens fem la mateixa pregunta: Realment paga la pena? 

Tots excepte en Pòl·lux, que ens insta a continuar amb el pla. 

-La Ínger no ha mort en va. Lluitarem per assolir l'objectiu i venjar la seva mort. 

Cadascuna de les seves paraules està plena de dolor i ràbia a parts iguals. De tots nosaltres, és l'únic que hauria d'estar enfonsat per la pena, i en canvi, és qui ens empeny a la lluita. Té fusta de líder. Les seves paraules ens esperonen i foragitem dels nostres caps la idea d'abandonar. 

En un impuls, oblido que hem de parlar per telepatia i em dirigeixo al grup amb la meva pròpia veu. 

-La Ínger intentava rescatar la Venus. Nosaltres honrarem la nostra companya si fem nostra la seva lluita. 

En Pòl·lux fa un lleu gest acotant el cap amb aprovació, i crec copsar agraïment en la seva mirada. Poc a poc els altres van assentint amb el cap i recuperant part de la moral perduda. En Dzeko és el primer a treure el fiador de la seva arma. Els altres segueixen el seu exemple, senyal inequívoca de que estan disposats a lluitar. El so sord dels fiadors tàctils es repeteix a cadascuna de les armes que m'envolten. 

Miro el cos sense vida de la Ínger,  i li dedico un adéu pòstum que ningú més pot escoltar. Durant uns segons recordo els pocs moments que he compartit amb ella i prometo per la seva ànima que mai no la oblidaré. 

Acte seguit, desactivo el fiador de la meva arma i segueixo a la Ghost, que ara és la única que ens pot guiar per la base, ja que li van proporcionar un plànol d'ella els mateixos que li van instal·lar la I.A. 

Incursió a la base meteorològica

Continuem estirats a terra fins que en Pòl·lux aixeca una mà per fer-nos senyals per que ens reunim amb ell. Avancem arrossegant-nos fins la seva posició i veiem que les llums dels sensors han deixat d'il·luminar la zona. Ens ajupim amb un genoll a terra, apuntant amb les armes cap a les comportes hermètiques. A una nova senyal del nostre líder provisional, fem dos grups. En Píter, la Tau i jo ens situem a l'esquerra de les portes, arrapats contra la paret. En Dzeko i la Ghost corren cap a la dreta de les portes i apunten cap a elles.  En Pòl·lux avança frontalment directe cap a l'entrada, sense deixar d'apuntar endavant. 

El nostre esquer viu atreu l'objectiu. Les portes es comencen a obrir molt lentament. Una llum pàl·lida s'escola cap a l'exterior i enlluerna en Pòl·lux. Ens arrisquem a mirar cap a dins. Una silueta avança cap a nosaltres a través d'un llarg passadís  que irradia llum blanca.

-Que veus, Pòl·lux?-preguntem per telepatia.

-No ho veig bé, està a contrallum.

Una sobtada nova veu telepàtica s'uneix a les nostres.

-"Entreu d'una refotuda vegada. El protocol de seguretat es tornarà a activar en vint segons".

En Pòl·lux respira alleujat i avança cap a la llum amb pas segur. El seguim, i veiem com la Ínger també camina cap a nosaltres. Porta un vestit blanc de còctel, com de núvia, per celebrar el cap d'any,  i encega totes les mirades amb sa pal·lidesa. Els cabells li han crescut molt des del darrer cop que la vam veure i el serrell li cau ros i llis a banda i banda de la cara, emmarcant els seus misteriosos ulls color gris blavós. Està preciosa, sembla una princesa de conte.  

En Pòl·lux també queda enlluernat per sa bellesa i obre els braços per rebre-la. Ella s'hi llença i s'abracen amb tendresa. La seva retrobada ens emociona i romanem en silenci mentre els dos antics amants comparteixen aquell instant tan esperat. La Ínger besa en Pòl·lux i aquest li correspon el petó. Una fiblada de gelosia em remou per dins i em renyo a mi mateixa pels meus absurds pensaments. En Pòl·lux no és res meu, i té tot el dret a petonejar-se amb qui vulgui, només faltaria!

Però alguna cosa no rutlla, doncs els braços de la Ínger han deixat d'abraçar en Pòl·lux i cauen flàcids, sense que ell s'adoni de res. Aleshores la resta ho veiem. El seu vestit tan blanc, tan immaculat, s'està tacant. L'esquena de la Ínger és una gran bassa de sang que s'està estenent per tot el seu vestit, i ella, afeblida, perd les forces poc a poc.

-Ingegard?-diu en Pòl·lux, quan s'adona que el cos de la noia se li esmuny dels braços. 

-Pol...

La veu telepàtica de la Ínger desapareix dels nostres sistemes mentre la Ínger es desmaia entre els braços d'en Pòl·lux. 

-Ínger!! ÍNGER!!

Ens afanyem a subjectar-la per que no caigui, mentre en Pòl·lux tracta de reanimar-la. La Tau li estripa el vestit per darrera i tots exclamem horroritzats en veure el que li han fet. Un tret de Trident li ha esquinzat la carn de dalt a baix de la columna vertebral. Els tres projectils de l'arma se li han clavat profundament entre les vertebres i les costelles. És un miracle que hagi pogut caminar després de rebre unes ferides tan greus. 

-Portem-la a l'infermeria! Ràpid!-crida en Pòl·lux amb sa pròpia veu, ja sense amoinar-se per altra cosa que per la vida de la seva companya.

Però no ens movem d'on som. En comptes d'això, estirem a la Ínger a terra, mentre la sang va guanyant terreny al seu voltant. Tots sabem que només un bon cirurgià podria extreure-li els projectils de la columna vertebral. I malgrat tot, potser no la podria salvar.

-En Sergei...-la Ínger recupera la consciència uns instants i sentim la seva veu als nostres caps -Ha estat ell. Jo intentava alliberar la Venus. Se l'ha endut... en Pavlichenko...

Un rajolí de sang li fuig de la boca i li regalima barbeta avall.

-No parlis, Ínger...

--Pol... Tinc por...-Els seus ulls vessen llàgrimes que es fonen amb la sang dels seus llavis. -No vull morir...

-No et moriràs! Estic amb tu. No ploris. Respira i tot anirà bé. 

En Pòl·lux ens ordena que li mullem el cap amb aigua per mantenir-la conscient, però no hi som a temps.

-No ens deixis, Ínger! 

Però ella ja no sent les nostres veus desesperades. La vida se li escapa del cos entre llàgrimes i convulsions. La Ínger tanca els ulls i la seva veu emmudeix després d'una llarga exhalació agònica.

Un silenci trist i angoixant se'ns fica a dins i romanem callats, incapaços de dir res. La situació és massa colpidora i no sabem com reaccionar. Només en Pòl·lux continua intentant reanimar la seva companya. La Tau se li acosta a poc a poc i li posa una mà a l'esquena, per fer-lo entendre que ja és massa tard. 

Ell abraça amb força el cos de la Ínger i plora amargament, amagant el cap entre els seus cabells, xops d'aigua i llàgrimes.

L'escena em trenca. Sento un dolor que no es pot comparar a cap altre dolor que hagi sentit mai. És una pena aliena, una tristor pel que sent en Pòl·lux i una angoixa terrible pel que ha patit la nostra amiga. Em sento culpable, per que nosaltres la vam ficar en això. Si no hagués vingut a obrir-nos les comportes, encara seria viva, celebrant l'Any nou a la colònia. La impotència fa crèixer dins meu una ràbia inhumana, un desig de venjança que em mena a deixar la misió de banda i anar a la recerca d'en Sergei i en Pavlichenko per fer-los-hi pagar.

Però això no li tornaria la vida. I nosaltres portarem la seva mort a la consciència per sempre més. 

En Pòl·lux deixa anar la figura trencadissa de la noia i s'ajup sobre el seu cos inert. Li agafa la cara amb les mans plenes de sang i li besa suaument les parpelles, el front, el nas, i per últim, els llavis, que la sang aigualida han pintat com si fos carmí.

-Els teus assassins sofriran una mort lenta i horrible, t'ho juro. 

I en Pòl·lux es gira cap a nosaltres amb una expressió dura al rostre i una mirada d'ira als ulls i s'allunya del cos desagnat de la única dona per la que s'ha deixat estimar. 

Ascensió

Arraulits entre les ombres veiem passar els darrers vehicles voladors que marxen cap a la colònia. Les llums de l'edifici s'han apagat i la muntanya on s'erigeix la base científica és una taca fosca que es confón amb el cel nocturn. Els meus companys són al meu voltant, preparats per començar l'ascensió. Ens mirem i assentim amb els caps. És el moment que estavem esperant.

Avancem a quatre grapes muntanya amunt, grimpant pels corriols creats per l'erosió i la pluja, aprofitant roques i arrels per impulsar-nos amunt,  recolzant-nos els uns en els altres en els trams massa inclinats. Semblava més fàcil des de la falda, però és un cim molt elevat. Per això el van triar com a base meteorològica. 

En alguns instants oblido que porto una càrrega humana a dins meu, i em sento lleugera i àgil mentre supero sense dificultats tots els obstacles. Aleshores sempre trobo la mirada d'en Píter més endavant, que es gira i m'ofereix una mà, i em torno a sentir feixuga i maldestra.

-Un darrer esforç i ja hi som- Esbufega la Tau.

-Silenci allà darrera- ens reny en Pòl·lux per missatge telepàtic.

La Tau agafa embranzida i m'avança per ajudar-me a pujar per una paret vertical. En Píter i ella allarguen els seus braços cap a mi i m'agafo a tots dos, fent impuls amb tot el meu cos. Estiren de mi i m'arrossego fins a ells, fregant tot el cos contra la superfície polsegosa de la paret. En Dzeko i la Ghost rebutgen la nostra ajuda i amb un parell de ràpids moviments asoleixen la nostra posició.  En Pòl·lux s'ha aturat a uns metres i fa un gest amb la mà per que ens quedem a on som.  

-Vigila l'entrada, Chipmunk.

 La Tau s'apropa a en Pòl·lux amb la sarbatana a punt, un extrem als llavis, l'altre apuntant cap a les portes. Però abans que s'hagi pogut agenollar per tenir més estabilitat i punteria, en Pòl·lux la empenta cap a nosaltres. 

-Cos a terra! -Ordena telepàticament en Pòl·lux. 

Obeim a l'instant. 

Les llums vermelles d'un sensor de moviment il·luminen un tros de terra a pocs metres d'on som. Les portes del complex científic deuen ser molt a prop. 

-Ja som a l'entrada inferior de la base, i pel que es veu, el sistema de vigilància encara està operatiu . Si la Inger no ha pogut desconnectar el sistema de seguretat, haurem de pujar fins l'hangar, al cim de la muntanya. Esperarem una mica més i si les portes no s'obren, farem dos grups. En Júpiter, l'Ona i jo anirem...

En Pòl·lux deixa la frase a mitges doncs alguna cosa es mou sota els sensors.  Tots aguantem la respiració sense fer cap moviment. Passem uns segons d'incertesa i aleshores tots es giren i se'm queden mirant fixament, amb cara de pomes agres. 

-Què? Que passa? Per que em mireu tots així?-pregunta la meva veu telepàtica. 

Aleshores m'adono que el meu botcàmera no està levitant al meu voltant i que està fent voltes davant les portes hermètiques, impassible a les meves ordres histèriques. 

-Vols fer el favor de controlar la teva joguina!? -m'etziba en Pòl·lux. 

Aconsegueixo fer-lo tornar i comprovo, amb força vergonya, que se m'havia oblidat desprogramar la seva funció de lliure albir. 

-Sort que els sensors només detecten objectius orgànics! -Faig amb una rialleta de circumstàncies per alleujar la mala maror dels demés. 

La Tau s'aguanta una rialla tapant-se la boca amb les mans, però la resta neguen amb el cap fent palesa la seva desaprovació.

Dia D

Lunae, 31 Cap d'Any 2153

Ha arribat l'hora. Abandonem les coves. Marxem amb pas segur però amb certa recança. Hem viscut molts bons moments junts des que som aquí, i potser no hi tornarem. Amb les armes i les motxilles carregades a l'esquena, avancem cap a l'exterior. La cortina d'heures fotosensibles que oculten l'entrada a la cova es tanca darrera nostre just quan l'últim de nosaltres travessa el llindar que separa la foscor de la llum. El bosc està en silenci i les ombres dels arbres ho engoleixen tot. Serà un dia llarg, però és la nit la protagonista.

Vam triar aquesta data per moltes raons.

La principal és que aquesta nit tothom serà dins la Casa de Demèter, celebrant l'arribada del nou any. Així doncs, podrem moure'ns més fàcilment i confondre'ns entre la multitud si haguessim d'anar a la Colònia. També ho tindrem més fàcil als laboratoris exteriors. Els científics de la base meteorològica estaran a la festa, com tothom, i estarem sols. La Ínger podrà distreure en Pavlichenko fent veure que marxa a la perruqueria, o  a qualsevol lloc, i vindrà a la base meteorològica amb la seva moto híbrida. Quan ens obri les portes, només la hauran vist els robots operaris, i en Píter els podrà hackejar per esborrar-los-hi la memòria recent.
Per altra banda, és una data molt simbòlica. Com se sol dir, s'han de deixar enrera els problemes de l'any i fer net, per encarar el nou any sense arrossegar cap maldecap. A més, era una data fàcil de recordar. I per comunicar-li en clau a la Ínger, només vam haver de dir-li que va ser la primera nit que van passar junts en Pòl·lux i ella. Era una dada que només coneixien ells dos, i si algú estava punxant la comunicació a través de la xarxa, no endevinaria mai a quin dia ens referiem.

El pla és molt senzill. Arribarem a la base meteorològica al vespre, quan tothom hagi marxat cap al gran sopar de Cap d'Any. Avisarem la Ínger a través de la connexió telèpata. Estant a només uns metres de distància no caldrà connectar a Intranet, i per tant no quedarà cap rastre de la nostra comunicació. Si tot va bé, ella serà a l'altra banda de les comportes de seguretat de la base i desactivarà els sistemes d'alarma, si n'ha aconseguit els codis. Si no és així, haurem d'esperar a que en Píter els pirategi. Això ens faria perdre un temps molt valuós.

Un cop a dins, la Ínger ens guiarà cap als laboratoris on s'estiguin fent els experiments. En Pòl·lux i en Dzeko sabotejaran l'instrumental i la maquinària dels laboratoris fins que quedin inservibles, i mentrestant, jo ho aniré gravant tot. La Ghost farà guàrdia al passadís per si ens sorprén algú que no hagi anat a la colònia. Alhora, En Píter es dirigirà a la sala de l'ordinador central de la base i n'extraurà tots els arxius i proves possibles, mentre la Tau el cobreix. Un cop haguem enllestit la feina, ens trobarem a la sortida i ens dirigirem cap a l'Invictus per anar cap als laboratoris de la colònia, on segurament també han estat experimentant amb humans. I la Ínger ens seguirà amb la moto i es quedarà al refugi improvitzat on ha estat amagat el nostre vehicle tots aquests dies, fins que tornem per recollir-la.

-El meu pla alternatiu: Esbrinar on es troba captiva la Venus i alliberar-la. Enviar-la amb la Ínger cap a l'amagatall del bosc.

Ho tenim tot pensat. Però cap pla és infalible. No sabem si ens trobarem cap contingent de soldats vigilant la base o l'entrada a la cúpula, així que no descartem l'ús de la violència com a mesura defensiva.

Hem parlat de la possibilitat de trobar humans ja mutats arrel dels experiments. No ens hem posat d'acord amb la forma de resoldre-ho. En Pòl·lux, en Dzeko i en Píter, estan a favor d'eliminar qualsevol humà transgènic. La Tau hi està en contra. El seu raonament està ben fonamentat. I si l'humà mutat en qüestió encara és massa humà com per executar-lo? I si no es diferencia d'un humà normal, malgrat sapiguem que han experimentat amb ell? Moralment no em veig capacitada per matar una persona innocent, tot i que no sigui una persona normal. No m'he pogut posicionar i m'he mantingut al marge de la conversa, com la Ghost. Quan m'han preguntat la meva opinió, he respost que actuaria segons les circumstàncies.

________________________________________

Acabem d'arribar a la falda de la muntanya on es troba la base meteorològica després de caminar mig dia. Ara hem d'esperar amagats entre els arbres fins que comenci a caure la nit. Quin neguit!

Voyeur

Les llàgrimes s'aturen quan arribo a l'Edèn i veig que no estic sola. En Pòl·lux s'està banyant sota el saltant d'aigua. Tracto de passar de llarg sense que em vegi, però és una tasca difícil, així que m'amago darrera d'una falguera gegant i espero pacientment a que marxi.

 No puc evitar observar-lo, allà dret, totalment nu, amb l'aigua colpejant el seu cos amb violència. M'adono que mai l'havia vist sense roba, ni tan sols sense samarreta. I per això mai havia pogut veure que té el cos ple de tatuatges. El més gran li recorre tota l'esquena, i és una autèntica obra d'art. Tot ell ho és.

M'avergonyeixo dels meus pensaments, però no puc aturar la meva imaginació. Fa un moment estava trista per no poder estimar en Júpiter, i ara estic fantasejant amb algú amb qui no tinc res en comú, excepte l'idioma i la procedència.

Encara no he parlat amb ell des que vam estar sols a l'altiplà. En Pòl·lux m'ha buscat amb la mirada cada cop que hem coincidit, però l'he estat esquivant. No entenc el que va passar allà dalt, no sé el que van significar les seves paraules. Va marxar deixant-me amb la mel als llavis i des d'aleshores cada cop que el miro penso que m'estava prenent el pèl. Que s'estava rient de mi a la meva cara i vaig ser tan ximple com per caure en la seva provocació.

Veig que en Pòl·lux s'asseu en una roca i es frega els braços i el tors amb una mena d'esponja improvitzada feta de molsa tova. Quasi inconscientment activo el zoom del meu sistema de captura visual per veure els seus tatuatges de prop, especialmente el de darrera. Té una esquena molt ben treballada, pur múscul sota la pell colrada pel Sol. El tatuatge és fosc, la tinta antiga, color cendra de foguera extinta. És un au fènix. Les ales li recorren les espatlles, obertes de bat a bat, i la cua li baixa per la columna vertebral fins perdre's per sota de l'esquena, just on hi hauria d'haver els pantalons. El cap de l'animal s'escapa cap al clatell, i queda amagat pels cabells del seu amo, que fa temps que no se'ls talla. Les plomes de la cua semblen desfer-se en flames de roig roent. La pintura sembla moure's sola, doncs s'adapta perfectament a cada moviment del seu cos. Activo l'estabilitzador d'imatges i el fotografio. Sé que no està bé, que fins i tot és il·legal fotografiar a algú despullat sense el seu permís. Però vull conservar aquesta imatge dins meu, per sempre. Si fos per mi, no sols el miraria. M'encantaria resseguir el contorn del seu tatuatge amb els meus dits, i comprovar si l'efecte visual de les ales movent-se és real o imaginari.

En Pòl·lux s'aixeca de la roca, i s'asseca al Sol, que ja comença a omplir l'Edèn de llum i escalfor. Es vesteix a poc a poc i es disposa a marxar, deixant-me amb un desfici forassenyat. Quan passa per davant d'on estic amagada, sense deixar de caminar, mira cap a mi i em pica l'ullet.

Em moro de vergonya! Ha sapigut que estava aquí tota l'estona i ni s'ha immutat. Ha deixat que l'observés com una voyeur. Em sento ridícula. Per que ho fa? Per que no m'ha dit que sabia que estava aquí? Ara sí que no sabré ni com mirar-lo a la cara. Que coi em passa?

En Pòl·lux desapareix per l'entrada de la cova. Sort que no he fet res encara més vergonyós, tot i que n'he estat temptada.

Torno a la cambra amb la mirada baixa i les galtes enceses. I tothom ja està preparant-se per marxar. Ens posem els uniformes de combat, triem armes, i agafem provisions pel camí. És l'hora d'encarar el destí.

Darrera guàrdia

M'he desvetllat de matinada. Els nervis no em deixaven dormir i necessitava moure'm, distreure'm de qualsevol manera.  Primer he estat observant els meus companys. La Tau era una bola bruna i despentinada arraulida al meu costat. Els ulls se li movien per sota les parpelles. Devia estar somiant. Més enllà, en Dzeko i la Ghost jeien junts sota una manta. No semblaven gaire adormits, així que he respectat la seva intimitat i he mirat cap a un altre cantó. En Pòl·lux i en Píter no hi eren enlloc. M'he llevat a poc a poc per no despertar la Tau i  he començat a recollir les nostres coses i a ficar-les al G-Wagon. Qui sap si en un futur les necessitarem.

Mentre tots dormien, he fet l'esmorzar i li he portat la seva ració a qui estava fent la guàrdia, que ja feia dues hores que s'havia llevat. En Píter jeia d'esquenes i gairebé no s'ha adonat de la meva presència fins que m'ha tingut al costat. L'he trobat més prim i demacrat que de costum, i tot i ser de pell bruna, se'l veia pàl·lid a la claror de l'alba.

-Bon dia, Ona.

-Bon dia, Pít. T'he portat l'esmorzar.

-T'ho agraeixo, però no tinc gens de gana.

-Estàs neguitós? Has de menjar una mica per tenir energies per tot el dia. Au, fes-me cas i esmorza.

-Sembles ma mare.-Diu rient.

-Això és bo o dolent?

-És bo. Vol dir que seràs una gran mare.

Tinc remordiments per no haver-li dit encara que serà pare dues vegades. Però estic segura que si li dic ara, farà qualsevol cosa per que no participi a la missió. Com segrestar-me o deixar-me inconscient amb una Toboe. Potser ho farà igualment quan la resta es distregui. Hauré d'anar amb compte.

-Bé, vaig a despertar als demés.

-Ona, espera.

Em giro, i en Píter s'ha posat dret i em mira amb ulls suplicants.

-Pensava que t'hi repensaries. Sisplau, no ho facis. No arrisquis la vida del nostre fill. T'ho prego. Si la nostra amistat significa alguna cosa per a tu, no hi vagis. Fes-ho per mi. Fes-ho per en Nyx.

-Ho sento, Júpiter. Ja ho vam parlar. No em penso quedar al marge.

-Això significa que no significo res per a tu, i que no estimes el fill que portes a dins.

-Saps que el que dius no és cert. I no aconseguiràs fer-me canviar d'opinió amb el xantatge emocional. Hem d'estar junts en això, Píter. No és moment de discussions. Respecta la meva decisió.

-Jura'm que no faràs cap temeritat.

-T'ho juro.

-No em serveix de gaire aquest jurament. Com puc saber que no et passarà res? No ho podria suportar, Ona. Em fotria un tret a l'instant.

-No t'ho perdonaria mai, així que ni se t'acudeixi.

En Píter avança cap a mi i m'abraça de cop, amb totes les seves forces.

-Naã onna kaadhalikkirẽ, Ona.

-Mai em vas dir què significava això. -Li dic, fent un esforç per respirar.

-Estic segur que ja en saps el significat.

Em deixa anar a poc a poc, i em fa un petó molt suau a la galta, gairebé a la comissura de la boca. Em quedo quieta, sense saber què dir. Tot plegat em sembla una mena de darrer comiat entre dos amants que no s'han sapigut estimar i m'envaeix una sensació de tristor infinita.

-Sí. El sé.

Responc quan ja m'estic allunyant cap a l'Edén. Però ell no em sent, per que he fugit dels seus braços per que no em veiés plorar.

Nit d'aullones

M'envolta la nit. El cel s'ha enfosquit amb un to verd ombrívol i els estels brillen més fort que mai. La Lluna Nova està diluïda al zenit del planeta, i només se li endevina la silueta desdibuixada contra el fons negre de l'espai. Sento el suau xiuxiueig del vent despentinant els meus cabells, i la fressa d'un estol d'ocells nocturns sobrevolant l'altiplà. Pels seus udols, puc reconèixer l'espècie de criatures que fendeixen l'aire. Són aullones.

És una sort que la darrera nit que passo aquí dalt apareguin aquestes magnífiques aus. Casualitats del destí, que em regala aquesta oportunitat de gaudir de l'invisible vol d'un dels éssers més misteriosos d'aquest món. No les vull espantar, i per això em mantinc en absoluta foscor, sense encendre cap focus de llum, sentint la seva cadència de vol suau i monòtona. Escolto en silenci, i m'imagino planant entre elles, sent una més, estenent les meves ales de vellut i alçant-me més amunt fins a tocar el firmament. Seria tan fàcil ser un animal! Si existís la reencarnació, voldria ser una aullona.

De sobte, una llum m'il·lumina per darrera i les aullones embogeixen. L'espetec d'ales trencant la quietud es fa ensordidor. Al cap d'uns segons es fa el silenci de cop.

El meu relleu acaba d'arribar. I les aullones han marxat.

En Pòl·lux s'apropa a mi amb la llanterna enfocant al cel.

-Que hi fas a les fosques?

-No alertar cap patrulla, això faig. -dic irritada per la seva inesperada irrupció.-Has foragitat les aullones.-Li etzibo en to recriminatori.

-Ho sento. He encès la llum per que no et veia i no et volia espantar.

-Tranquil. Sento el to emprat. És que ...estava gaudint d'un moment de pau i reflexió. Necessitava estar sola.

-Si vols puc marxar i tornar més tard.

-No, Pòl·lux... No passa res. Ja marxo. He de descansar per estar al cent per cent quan arribi l'hora.

-Estàs segura que vols participar, Ona?

-Es clar. No m'he preparat durant mesos per quedar-me de braços creuats justament ara.

-Saps que no et deixariem al marge. Faries altres tasques igual d'importants, com vigilar l'Invictus i tenir-lo a punt per si hem d'avortar la missió, o ajudar a la Inger a allunyar-se de la base quan nosaltres hi entrem. Necessitarà algú que la cobreixi i que conegui el terreny. Si la cosa va malament ja no podrà tornar a la colònia. Pots ser-nos útil a la rereguarda.

-Ho sé. Però no em faràs canviar d'idea. Vull estar allà per gravar-ho tot. Algú n'ha de deixar constància del que farem i del que trobarem. Qui millor que jo?

-Podries enviar el botcàmera amb la Tau o amb qualsevol de nosaltres.

-I si el destruissin? Sóc la única que té implants d'alta definició als ulls. La resta no podrieu fer captures visuals del mateix nivell.

-No ho entens... És pel vostre bé. Pensa en la teva criatura. Si us passa alguna cosa, en Píter es tornarà boig, i farà alguna bogeria. Es culparà del que us passi. Ens culparà a tots per no haver evitat que vinguessis.

-És això el que et preocupa? Sentir-te culpable si em maten? No sóc responsabilitat teva. Ni d'ell. Sé cuidar de mi mateixa i prenc les meves pròpies decisions. Us hi podeu posar de cara o de cul, però no em deixareu enrera.

-Es inútil raonar amb tu. No escoltes. No vols entendre res.

-Tant t'importa el que em passi? -dic, desafiant-lo amb la mirada.

En Pòl·lux m'aguanta l'esguard uns segons. M'adono que té uns ulls molt bonics, i que mai l'havia vist mirar-me d'aquella forma. Resta callat, i el silenci es va tornant més incòmode cada segon que passa. Desitjaria no haver formulat aquella darrera pregunta, que ni tan sols l'havia pensat abans de pronunciar-la. Era només un intent d'evasiva, i no n'esperava cap resposta.

-Sí. M'importes.

Em quedo petrificada davant d'ell. Noto com el rubor conquereix el meu rostre i un pessigolleig em recorre d'amunt a avall.

-Més del que et penses. -Diu, apropant-se a mi i deixant uns centímetres entre el seu rostre i el meu. Una onada de calor s'expandeix per tot el meu cos.Quelcom desconegut que no havia sentit mai, ni tan sols amb la Venus, em revolta el cor i el fa bategar fort.

-Pol...

Els seus ulls se'm claven a l'ànima. Tanco els ulls, esperant un petó que no arriba, i que no sé si desitjo rebre. Estic atordida per les seves paraules, hipnotitzada pel que m'està fent sentir. Encara amb els ulls closos, entreobro els llavis, expectant.

Aleshores sento que m'agafa una mà i m'hi posa quelcom sòlid. Obro els ulls i veig que m'ha donat la llanterna, i que s'allunya somrient.

-Bona nit, Ona. Que descansis.

Vesprada Demeterenca

Estic fent la guàrdia a l'altiplà, la darrera guàrdia que faré. El Sol ja és baix i frega amb els cims de les muntanyes llunyanes. La llum es reflecteix als aiguamolls com una columna brillant que encega, però és tan bella que no puc apartar-ne els ulls.

És la darrera vesprada abans de la missió. A l'alba marxarem d'aquí sense saber si mai hi tornarem. Fa dos dies que vam acabar els preparatius i que vam amagar el nostre vehicle de combat en un punt clau per si haviem de fer una retirada estratègica.

D'aquí dalt estant, faig repàs de tot el que he viscut a Demèter. Ja fa tant temps que vam arribar... i en realitat, només en fa un any i escaig. Va ser el meu trentè aniversari i no ho vaig celebrar. Ningú de nosaltres ha celebrat res des que som en aquest merder. Bé, potser la Inger sí, per que ha de mantenir una normalitat social en el seu entorn. Però sabent com és, és possible que tampoc sigui de gaires celebracions. Em pregunto com li estarà anant a la nostra setena integrant. Si sospiten d'ella, tot se n'anirà en orris. Tots els nostres plans van lligats als objectius de la Inger. Si ella no els assoleix, nosaltres tampoc.

He decidit no dir-li res a en Píter sobre el meu doble embaràs. Només li he dit que en Nyx està bé, i que és un nen. La Tau em guardarà el secret. Ho he fet per que durant l'assemblea d'ahir, en Píter va proposar deixar-me enrera per no fer perillar la vida del seu fill. Tots es van oposar a la seva proposta, excepte en Pòl·lux, que hi estava d'acord. La resta em van donar suport, fins i tot la Tau, que en algunes coses és tan moralista i supersticiosa.

No vull quedar-me fora d'això, acabi com acabi. Hem lluitat molt per arribar fins aquí, i ara no em faré enrera, porti un o porti dos fills a dins. Per això he decidit portar en secret la bona nova. No vull que en Píter tingui distraccions per culpa meva. Ha d'estar concentrat i atent per poder piratejar els sistemes de seguretat de la base exterior i per connectar-nos a extranet en mode fantasma per comunicar-nos si ens haguessim de separar.

S'acaba l'any a la Terra, però no al calendari demeterià. Això vol dir que es celebrarà el Cap d'Any a la Casa de Demèter, ja que la Fundació Alfa Humanis es regeix pel calendari terrícola, tot i que segurament també acabaran celebrant el Cap d'Any demeterenc d'aquí a un temps. Que hagin passat dotze mesos és molt significatiu per a nosaltres, ja que vol dir la fi de la quarantena del planeta. Aviat arribaran les naus de la Fundació, amb representants guvernamentals i personatges mediàtics de gran importància, per inaugurar oficialment la nova Ciutat de Demèter, que ja deu estar totalment construida. Suposo que també vindran naus amb més colons seleccionats per la F.A.H., i altres naus de l'Aliança per reforçar la seguretat i rellevar els soldats que tornaran a la Terra o a les altres colònies.

També s'obriran les vies de comerç interespacial i es podrà comunicar amb qualsevol punt de la galàxia. Els colons podran enviar objectes i rebre'n de fora, cosa que fins ara ha estat impossible. I es podrà sortir i entrar al planeta lliurement, si es compta amb un visat de turisme o un permís especial de la F.A.H. i/o de l'Aliança de Sistemes. Això ens permetrà abandonar Demèter en cas que les coses vagin mal dades. En Píter pot introduïr les nostres dades als arxius de qualsevol nau per fer-nos constar com a passatgers o personal operari auxiliar.

Ens hem d'assegurar que cap dels nostres sospitosos escapi del planeta amb els seus arxius i proves d'experiments. I menys encara amb cap espècimen o virus que pugui afectar a la resta d'humans en altres planetes. Això serà ho més difícil, per que només en coneixem a tres amb absoluta certesa. En Pavlichenko, en Patterson, i en Bildhauer. No sabem qui són els seus còmplices, o quins científics n'estan al corrent dels seus experiments.

De vegades fins i tot he sospitat que també hi ha "Ultrahumans" entre els Alts Càrrecs de la F.A.H. i l'Aliança a la Terra. Qui sinò, triaria com a  Caps de Colònia a tres homes del mateix grupuscle? És massa coincidència. I em preocupa que a la resta de colònies hi hagin enviat el mateix tipus de gent, i ningú se n'hagi adonat de res. Potser tot el que fem aquí, no servirà de res, si a altres colònies ja s'han sortit amb la seva.

Amoinada per tot això, observant l'horitzó, gairebé no me n'havia adonat que s'estava fent fosc. Aviat acabarà la meva guàrdia. Dono per fet que trobaré a faltar aquestes vistes, així que les memoritzo dins meu com si fossin un tresor, mentre espero el meu relleu.

Altiplà

El silenci regna a la gran cambra. En Pòl·lux dorm en una postura tensa, totalment recte i panxa amunt, com si fins i tot en somnis fos soldat. Deu ser per que s'apropa la misió que l'haurà d'enfrontar als seus antics companys d'ofici. Sembla inofensiu quan dorm. Té quelcom que em fa entendrir. Potser per que al principi, durant molt temps, vaig pensar que era el típic tio que va de dur per la vida. I amb el temps he descobert que té un gran cor  i ho donaria tot per la gent que estima. I també per la gent que ni coneix. Si salvem la colònia, serà considerat un heroi.

En Píter ronca suaument al seu costat, en posició fetal. M'agradaria despertar-lo per dir-li que serà pare de dues criatures en comptes d'una. Però deuen haver caminat tant com nosaltres i no vull destorbar el seu descans.

Deixem tota la càrrega, les armes i el botcàmera al G-Wagon i ens treiem els uniformes. Acompanyo en Dzeko i la Ghost cap a l'Edèn. Anem molt bruts i suats. Ells es banyen primer, i jo grimpo corda amunt cap al forat del sostre.

El vent acaricia el meu cos quan arribo a l'altiplà, i em porta els sons d'una cançó que no conec. La Tau està asseguda a tocar de l'abisme, envoltada de llum, retallada contra el Sol naixent de l'horitzó llunyà. Canta distreta alguna melodia de la seva terra, i s'espanta quan nota la meva presència al darrera.

-Coi, Ona! Podries avisar!

-Ho sento, no volia interrompre't. La cançó era molt bonica.

Ella em somriu amb ulls cansats i se'm recolza al muscle.

-Fa molt que heu arribat? -pregunto.

-Estic fent la tercera guàrdia. Hem arribat amb les primeres estrelles. Com ha anat?

-Hem portat el potabilitzador i he aconseguit un nou botcàmera. I t'he portat un parell de coses que necessitaves.

-I heu tingut problemes per entrar-hi?

-Hem tingut algun enfrontament directe, però bé. Estem vius.

-Hi havia soldats?

-Sí, uns quants. La Ghost se n'ha carregat tres ella soleta.

-És un bon fitxatge, doncs.

-Això sembla. Però de vegades fa una mica de mal rotllo. Si veiessis com ha quedat el terra de la meva antiga habitació...

-Té molta sang freda. Ens calia algú així al grup.

-N'estàs segura? Fa feredat!

-Bé, i les proves?

-La Ghost no se'n sortirà sense una intervenció quirúrgica. En Dzeko està bastant fotut, i ella sembla força afectada.

-Quina putada. I que faran?

-Quan aconseguim sortir de Demèter, marxaran a la recerca d'algun neurocirurgià.

-Si és que en sortim...

-No siguis catastrofista, Tau. Potser tot va rodat i surt com ho vam planejar.

-Tracto de ser l'optimista del grup, però està clar que ja no sóc la que era.

- Ho tornaràs a ser. Ara tens molta pressió. Tot això és un terrible maldecap, però aviat acabarà. Ja ho veuràs.

La Tau es deixa caure enrera i es queda mirant el sostre de Demèter, que ja té aquell to blau-verdós dels matins d'aquest món.

-I a vosaltres com us ha anat? -li pregunto.

-Hem deixat l'Invictus ben amagat, a prop de la base meteorològica. I hem recol·lectat una mica de resina incendiària per si la necessitem per sabotejar els laboratoris.

-No us heu trobat amb cap soldat protegint la zona?

-No, només bèsties de la mida d'un mamut. No n'haviem vist mai. Ens hem amagat entre els matolls dels aiguamolls per si de cas, però no ens han atacat. Semblaven hervíbores, però més val no jugar-se-la per si fossin omnívores. Les he fotografiat per al teu documental.

-Gràcies! Quin detall!

-I he caçat la meva primera punga. També n'he fet una captura visual. No serà de gran qualitat, ja saps que el meu sistema és menys sofisticat que el teu.

-No passa res, segur que són unes imatges fantàstiques.Com t'ho has fet? Són molt ràpides! Jo mai n'he enxampat cap.

-L'hem encerclat als aiguamolls entre els tres i quan tractava de fugir l'he travessat amb la punta de la sarbatana.

-Aviam? Vull veure-la. És molt gran?

-Era una cria. Avui dinarem punga a la brasa.

La Tau em mostra una imatge per missatge telepàtic. La punga és més petita que les que es solen veure solcant les aigües, però també sembla més tendra i serà més fàcil de cuinar. Té l'aparença d'una gran mantarrai marina, com les de la Terra, però té dits als extrems del cos, com un ratpenat, i pot viure a la superfície. De vegades n'hem vist camuflades als arbres, ben arrapades als troncs, mimetitzant-se amb l'escorça. Suposem que és un amfibi, però té una mena de mugrons a sota de les brànquies, i això ens fa dubtar. Potser és un híbrid de mamífer amb peix. Ens faria falta un biòleg al grup per saber-ho amb certesa.

-I les teves proves com han anat?-em pregunta ella.

-Uf...

-Què passa? No està bé la criatura?

-Sí, sí. El que passa és que ja no és "la" criatura. Ara són "les" criatures.

-Com? Que vols dir?

-Es veu que ja estant embarassada, vaig tornar a quedar en estat.

-Però com és possible?

-Bé, ja saps com. No cal que t'expliqui com funciona el sistema de reproducció humà, no?

-Així doncs, tindràs dos fills de cop! Això és meravellós!

La Tau m'abraça amb tendresa i em posa una mà a la panxa.

-Bé, de cop no els tindré. Primer neixerà un, suposo que en Nyx. I al cap d'un temps neixerà la seva germana. És tot tan inesperat!

-Els bessons són una benedicció. Ets molt afortunada i n'has d'estar feliç de la teva sort.

-Ho sóc, sols que... si ja patia per un de sol...imagina't ara.

-Li has dit a en Píter?

-No encara. Em sabia greu despertar-lo.

-Vull veure la seva cara quan li diguis.

I riu. M'encanta quan riu. La Tau és de les poques persones en tot l'univers que em pot contagiar el seu humor, ja sigui bo o dolent.

-Bé, ara que ja sou aquí em prenc un descans. Em substitueixes?

-M'agradaria dormir una mica. Fa vint-i-quatre hores que sóc desperta i estic que caic de son.

-Està bé, despertaré a en Pòl·lux per que faci guàrdia fins que en Dzeko o tu us desperteu.

La Tau m'acompanya a la cambra. En Dzeko i la Ghost ja dormen, arraulits l'un contra l'altre. En Pòl·lux es desvetlla amb un parell de copets de la Tau, i marxa badallant cap a l'altiplà. Ella s'apropa al G-Wagon i en treu un bidó que regalima sang. A dins hi ha la punga, macerant-se amb aigua i càpsules cítriques. La observo mentre cuina el seu trofeu de caça. És una bona peça. Avui tindrem un àpat de gurmets.

M'acomodo contra en Píter, i ell, adormit, em passa un braç per sobre. Feia molt que evitava aquesta mena de situacions, pel seu bé. Però avui necessito una abraçada. Especialment la seva, malgrat que ell ni se n'adoni. Em perdo en els meus somnis, esperant que no esdevinguin malsons.

Superfetació

En Dzeko està comprovant si funciona el botcàmera que ha trobat als magatzems. Mentrestant, jo tracto de trobar informació a l'ordinador central. La Ghost m'ajuda consultant un pad de dades sobre ginecoobstetricia que ha trobat en un dels arxivadors del laboratori mèdic.  Ells estan tan sorpresos com jo. Mai havien sentit a parlar d'un cas com el meu.

De sobte la Ghost em planta el pad al davant i n'assenyala un paràgraf. El llegeixo en veu alta.

-"Superfetació: Fecundació de dos òvuls que té lloc en dos coits en períodes d'ovulació diferents. És la concepció d'un segon fetus en el curs d'un embaràs. "

-Així doncs, ja havia passat abans-diu en Dzeko.-Aleshores no t'has de preocupar de res. És quelcom natural.

No sé si això m'alleuja o no. Si abans l'embaràs era un problema, ara encara ho és més. I per altra banda tinc una mena d'emoció continguda a dins. Seré mare per partida doble. Em costa fer-me a la idea.

La Ghost ens fa llegir un altre paràgraf fent cara de preocupació.

-"Els fetus engendrats en diferents periòdes, acostumen a nèixer amb un temps de diferència l'un respecte l'altre. Hi ha casos de criatures nascudes setmanes, fins i tot mesos, després del seu germà bessó. "

Oh, Gaia! Això no m'ho esperava. Pot ser perillós per la salut, això. Com ho faré sense cap metge a prop? El cap em comença a donar voltes i la Ghost m'ajuda a seure en una cadira reclinatòria. Però en Dzeko m'agafa d'un braç i m'aixeca amb cura al cap d'uns segons.

-Hem de marxar d'aquí. A fora ja és fosc. Si hi ha cap patrulla a la vora, tornaran per passar la nit. I no sabem quants són. No ens podem quedar més estona.

-Tens raó. Anem.

Tot i que em trobo bé, em sento afeblida. Hem passat moltes hores de camí i molts moments de tensió. Tantes emocions fortes em passaran factura.

Ens carreguem els estris a l'esquena. En Dzeko i la Ghost fan torns per portar el potabilitzador d'aigua. Jo porto la resta de coses bàsiques que hem trobat, i faig surar davant meu el botcàmera, que funciona tan bé com el seu predecessor. Sortim per la porta que comunica els magatzems amb la gruta subterrània. Està tan fosc com sempre, i amb prou penes podem il·luminar més enllà dels nostres peus. No haviem previst que se'ns faria fosc, i els focus dels nostres cascs estan força descarregats. A més, amb la tempesta, no hem pogut recarregar les bateries amb llum solar.

La humitat condensada de les parets fa que es senti un degoteig constant al nostre voltant. La sortida està ben a prop, però se'ns fa llarg per la foscor. De dia, la llum de l'exterior s'escola dins la cova i sembla que sigui un camí més curt. Ara, no tenim ni una ombra que ens indiqui que hi ha claror més enllà del túnel.

La Ghost camina confiada al davant de tot. La seva blancor ens serveix de referència enmig de la negror. Al cap d'uns minuts per fi albirem els primers arbres, i més enllà, la clariana de la roca negra. En reconèixer el paratge respiro alleujada i guio els meus companys cap a les coves. Encara ens queden unes hores, però el fet d'haver enllestit la feina ens fa caminar amb ganes.

Deixem enrera el bosc i arribem als aiguamolls. No hi ha cap núvol al cel, la tempesta ha mort. La Lluna encara és alta quan passem per la zona de l'observatori. La Ghost es posa tensa de cop i apunta amb malfiança cap a l'estructura on fa temps van intentar violar-la. Roman quieta i fa una ganyota estranya, no sabria dir si somriu o apreta les dents amb ràbia. Potser està recordant com va gaudir matant a en Groff. En Dzeko s'atura per esperar-la. Ella el mira, li agafa la mà i estira d'ell per continuar endavant.

Jo m'els miro amb certa enveja. No tinc ningú que estiri de mi per tirar endavant.

I per fi, quan les primeres clarors de l'albada es perfilen a l'horitzó, veiem aparèixer els grans penya-segats on s'amaguen les coves.

 

Ecografia

És el meu torn. Durant mesos he estat esperant aquest moment. He perdut la noció del temps i no sé quant temps de gestació em queda. Però sé que el fetus deu estar molt desenvolupat doncs cada dia se'm fa més omnipresent. Puc notar els seus moviments, els seus copets de peu i els seus canvis de posició. Tinc ganes de saber el seu sexe, de saber quin article va davant el seu nom. Tant de bo en Píter fos aquí. M'agradaria compartir aquest moment amb ell. Però ara deu ser a l'altra banda de les muntanyes, amb la Tau i en Pòl·lux. Potser ja han deixat el vehicle a prop de la base meteorològica i estan de tornada cap a les coves. Espero que sigui així i que no hagin tingut problemes amb cap patrulla de l'Aliança.

En Dzeko i la Ghost han marxat del laboratori principal. M'imagino que volen estar sols una estona, després d'haver sapigut que això de la Ghost no té remei, si més no, ara per ara. Els he demanat que vagin a la sala de comunicacions i busquin alguna eina que em serveixi per gravar en temps real. Un botcàmera seria ideal, però ja me'n vaig endur un i no sé si n'hi hauràn més. Ara més que mai necessito tenir un botcàmera per deixar constància de tot el que passi el Dia D. Hem de demostrar la nostra innocència i mostrar els aberrants experiments que estan fent els "Ultrahumans" als laboratoris de la colònia. Esperem que aquest bot em duri més que els anteriors. El primer me'l va sostreure la Inger i el va destruir mentre jo estava inconscient per culpa de la seva Toboe. El segon, el va destrossar a cops una bèstia monstruosa que intentava matar-me. Potser aquest tampoc sobrevisqui. Potser nosaltres no sobrevisquem. 

Em trec l'uniforme i em quedo en roba interior per facilitar-li la feina a la màquina. Miro a dins els prestatges del despatx mèdic. Ha d'haver-hi algun pot de vaselina o d'alguna altra substància semblant per aquesta mena d'exàmens. Trobo una cosa que sembla gelatina, tot i que no sé ben bé què és, i me l'aplico a sobre del ventre. Està fred, i la sensació és una mica desagradable. Em fico dins la cabina de diagnòstic, m'estiro a la superfície flonja i activo el programa d'ecografiar des del panell interior. Tanco la mampara a poc a poc i premo el botó d'inici.  

Les ones sonores d'alta freqüència reboten contra el meu cos. No noto res, però suposo que les primeres dades ja deuen estar apareixent a la pantalla exterior. Reviso les opcions del panell de comandament i veig que hi ha la possibilitat d'activar el so. Selecciono la opció i a l'instant sento el meu propi cor, bategant amb força, i un batec més suau, que va a un ritme estrany, com arrítmic. Això em deixa sobtada, però mai havia escoltat el cor d'un nadó, així que no sé si és normal o no. Em quedo una estona allà dins, comunicant-me amb la meva criatura en silenci, a través de carícies a la meva panxa. 

Veig aparèixer els meus companys al fons de la sala. Obro la cabina i m'aixeco amb dificultat. M'apropo al monitor per mirar les imatges de l'ecografia. Al principi no entenc gaire el que estic veient. Veig quatre braços. O són quatre cames? I les constants vitals estan per duplicat. Em comencen a tremolar les cames. Tinc una criatura deforme a dins meu? Que és això que he engendrat? Per que no vaig avortar quan era a temps de fer-ho? Un munt d'idees terribles em passen pel cap. Em recolzo a sobre del monitor. Em sento afeblida i marejada, i l'angoixa no para de crèixer. Aleshores m'adono que hi ha un informe detallat a sota de cada imatge. Els llegeixo amb els ulls emboirats. 

" Setmana 36 de gestació. Signes vitals de la criatura 1: estables. Sexe: Varó. Signes vitals de la criatura 2: estables. Sexe: Femella. "

Torno a llegir aquelles dades amb els ulls esbatanats, sense poder creure'm el que acabo de veure. Criatura 1? Criatura 2? Tinc dues criatures a dins!!!??? 

Però com pot ser? A les ecografies que em vaig fer al principi de l'embaràs, només hi havia un fetus! Això ha de ser quelcom antinatural. Una mutació. Una desviació. No és possible, no ho és a la raça humana. O si? Necessito informació al respecte. He d'entrar als arxius mèdics i consultar si hi ha més casos d'aquesta mena. Espero que l'ordinador central dels laboratoris encara estigui operatiu.